El palau de La Moncloa

La paraula Moncloa ve del llatí, de «Mont Clovis», muntanya de Clodoveu, que era el nom d’un patrici romà, com tants topònims catalans: Sarrià, Rupià, Fontanilles, Roure, etc. Als presidents els agrada viure en palaus: palau de la Generalitat, palau Montaza (Egipte); el rei del Marroc els guanya a tots perquè en té set; palau de l’Elisi (França) i palau d’Ajuria Enea (Euskadi).

El palau de La Moncloa, des del 1977, és la seu oficial i la residència del president del Govern espanyol i la seva família. La Moncloa imposa un caràcter al president que l’ocupa, com el sagrament de la confirmació: un estil de fer política especialment en l’àmbit internacional, i tendeix a embogir els presidents que hi habiten, quan en realitat és La Moncloa que els habita a ells, els imprimeix la seva forma de pensar i de ser.

Una de les necessitats, no sé si virtut, que enfonsa els presidents és la política internacional. Espanya ha quedat petita per a l’inquilí de La Moncloa, al qual li entrarà el desig irrefrenable d’endreçar bé l’univers, políticament i socialment, i també arreglar el canvi climàtic.

Aquesta dèria per desentendre’s dels problemes domèstics es va notar en el primer president democràtic, Adolfo Suárez, que estava molt pendent del que passava a l’exterior; alguns analistes l’advertiren que deixés el món, visités els carrers de les ciutats. Felipe González viatjà a veure el mur de Berlín per dir la frase: «Caurà i serà un èxit del diàleg».

Potser Aznar va ser el més involucrat per l’efecte Moncloa, i per aquest motiu es ficà en afers exteriors i, per posar pau en el cosmos, va anar a les illes Açores amb Bush i Tony Blair i va anunciar: «Són un perill les armes de destrucció massiva», com diu la paraula amb només cinc lletres, però el món es manifestà, només, amb quatre: «No a la guerra».

L’eufòria de Trump desfermat, que va fent guerres excitant els instints primaris, el porta a escometre noves guerres contra P. Sánchez, que és un soldat en el camp de batalla contra Goliat, home de gran pes i alçada, amb un ram de cabells taronges al cap, mentre que el guerrer esquifit no té cap fona per tirar-li un roc.

De la promoció que fa el PSOE de Pedro Sánchez com un garlaire agut, gentil, molt bonhomiós, home senzill i president assequible, gens altiu, que juga als escacs amb nens, un humà qualsevol que respira com tots els mortals, no se n’ha de fer un abús o se’ls girarà en contra.

En aquesta campanya tan esplèndida a favor del líder P. Sánchez per neutralitzar la imatge odiosa que li estan fent el PP i Vox, el presenten victoriós, per la seva posició davant Trump. Indiscutiblement, ha recuperat el maquiavel·lisme com a ardit polític per mantenir-se sa i estalvi a la Moncloa.

El poder ho és tot, és cabdal, i si cal pactar amb el diable es pacta. És el model perfecte de polític del nou segle i, malgrat que la seva ideologia és radicalment diferent de D. Trump, l’astúcia és la mateixa: el tarannà, la sorpresa, la dita improvisada, les grans declaracions a la nació, les trobem en tots dos, igual que el gust cinematogràfic per la posada en escena, fins i tot aspectes en la indumentària i la forma de mirar a la càmera, el radical menyspreu als partits de l’oposició.

L’argument moral i polític que justifica el plantejament socialista és que la trampa, l’engany, és correcta per seguir en la presidència perquè la dreta, PP i Vox, és tan perversa, que ho faria tot molt pitjor que el PSOE.

Si Trump posa fi a la guerra després d’anunciar que l’ha guanyada, com també ha guanyat les que encara no ha iniciat, i es pren un llarg descans per rumiar què pensa fer de la seva vida quan sigui gran, castigarà severament el PSOE i ja no tindrà cap sentit el «No a la guerra» ni manifestar-se en contra. El PSOE haurà de trobar un motiu poderós que justifiqui la convocatòria electoral; el missatge que la dreta és dolenta ja no li funciona massa bé.

Així doncs, P. Sánchez, atenent la seva lògica política, convocarà les eleccions quan les pugui guanyar i, pels últims resultats electorals del PSOE en les votacions celebrades en territoris regionals com l’Aragó, que havia sigut socialista, com també Extremadura i Castella i Lleó, no pinta gens bé; potser no les podrà convocar mai, cosa que ja li està bé, perquè fer-ho a hores d’ara posa en risc la seva permanència.

La guerra de Trump a l’Iran ha sortit en defensa del president, que no tenia res de fort contingut, tret de brometes contra el líder de l’oposició, Rajoy, per entusiasmar els electors; ara pot convidar Robert De Niro als mítings de campanya.

El PSOE ha optat per sacrificar la ministra més xerraire de la colla, de l’estil de Susana Díaz; les eleccions andaluses han significat una excusa per fer la remodelació del gabinet que tant necessitava, desempallegant-se d’una dona esvalotada, cridanera, no massa elegant, tal com exigeix l’actual protocol, María Jesús Montero, alhora que ha enfilat al govern Arcadi España i Carlos Cuerpo.

Subscriu-te per seguir llegint