El primer pla democràtic de la transició

Ara fa 50 anys que la Diputació de Girona va treure a concurs la redacció del Pla General d’Ordenació urbana dels municipis de la Bisbal, Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Corçà, Ullastret, Parlavà, la Pera, Foixà, Rupià, Madremanya i Forallac (Fonteta, Vulpellac i Peratallada.) Es compleix mig segle del primer pla d’ordenació democràtic de la Transició, el primer que naixia de la voluntat d’analitzar el territori amb una mirada oberta.

Per a l’equip redactor, inicialment format pels economistes Ramon Romaguera i Joan Cals i pels arquitectes Miós Nadal, Ignasi Bosch i jo mateix, era prioritari donar veu a la ciutadania. Es van celebrar més de 70 reunions amb els veïns, unes convocatòries inèdites fins aquell moment en la redacció d’aquests treballs: sense ser-ne conscients, plantàvem la llavor dels actuals processos participatius.

La voluntat d’analitzar el territori amb totes les seves complexitats ens va dur a ampliar l’equip amb els biòlegs Marisa Molinas i Lluís Polo, l’historiador Jordi Frigola, l’enginyer agrícola Jordi Peix i la col·laboració del Departament d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, que dirigia l’arquitecte Lluís Cantallops.

La devastació de la Costa Brava estava donant senyals de saturació, els interessos immobiliaris començaven a fixar-se en el pastís per encetar que el Baix Empordà suposava, i a l’equip érem molt conscients de la importància història del moment.

La redacció del Pla va ser conflictiva des de bon començament perquè va topar amb els interessos polítics i econòmics de l’antic règim. Així que es va iniciar el procés participatiu vàrem haver d’afrontar pressions de tota mena: notes de premsa; rumors esperpèntics –que les fàbriques acabarien tancant, que els pagesos no podrien passar la terra als fills en herència i que enderrocarien la meitat de la Torre Bisbal–; l’apagada d’un forn de ceràmica; amenaces d’excomunicació; intents de boicotejar les trobades amb els veïns; un míting d’Adolfo Suárez a la Bisbal en contra del Pla; tensions entre la recent recuperada Generalitat i la Diputació... Tot plegat va culminar amb el segrest amb nocturnitat dels panells explicatius instal·lats al Castell de la Bisbal amb els quals havíem preparat l’exposició pública, que van desaparèixer oportunament hores abans que aquesta s’obrís i, finalment, amb la rescissió del contracte signat entre la Diputació i nosaltres. La documentació va passar a mans dels seus tècnics, que van haver de trampejar com van poder per incorporar al nou text les modificacions que els nous partits polítics suggerien.

El Pla, finalment aprovat el 1982, no diferia gaire respecte el que nosaltres vam redactar, amb l’excepció de la gestió econòmica de les cessions de zones verdes i espais per a equipaments. En comptes de ser suportades pels gestors de les urbanitzacions, les cessions van anar a càrrec dels pressupostos municipals: és a dir, de les butxaques dels veïns.

Com que la batalla principalment es va centrar a la Bisbal –on, tot s’ha de dir, les determinacions no es van començar a aplicar fins a l’arribada de Ramon Romaguera a l’alcaldia, set anys més tard– les directrius per a la resta de municipis van quedar pràcticament intactes. Fins avui en dia, el fenomen de la devastació que les urbanitzacions provoquen ha respectat «l’Empordanet». El nucli central de les Gavarres també s’ha salvat de la depredació que ha patit el Baix Empordà en la seva cara al mar, i el paisatge i l’activat agrícola tampoc no s’ha deteriorat. Passats els anys, i amb l’enyor dels companys que ens han deixat –Miós Nadal, Ignasi Bosch, Jordi Peix i Jordi Frigola–, és un orgull constatar que la feina feta per tot l’equip i tothom que en aquell moment ens va fer costat ha donat els fruits previstos.

Subscriu-te per seguir llegint