Escriure. I no llegir

No m’agrada llegir. No llegeixo. No tinc el plaer de la lectura. Llegeixo i m’adormo. És una imatge de mi mateix que no sé si m’agrada però que em recorda com de primari arribo a ser. Vull dir que no sé si m’agrada, però em satisfà. I no està bé que ho digui jo però sovint em demanen com pot ser que escrigui tan bé sense llegir. Per a mi escriure no és un ofici o una habilitat. És un do. He estat ofrenat amb el do de saber escriure. I per descomptat que he treballat, i molt, per donar forma a aquesta gràcia, però no em cal res més que escriure per escriure bé, o molt bé, perquè tot ho tinc ben endins, acabat en la seva forma més preciosa i semblant a Déu, i només ho he d’anar traient.

Els llibres que he llegit són gairebé tots de poemes, i són molt pocs. Hi caben en un sol prestatge no gaire llarg. Per als meus perfums necessito dos prestatges i més llargs que el dels llibres. Lluís Prenafeta em va regalar l’obra completa de Josep Pla quan vaig fer els 30 anys i va ser un gest molt bonic que no oblidaré mai. No vaig llegir ni un sol volum. Vaig intentar obrir-ne un per qualsevol pàgina i no em va interessar gens. El senyor Pla el vaig trobar un pesat i un home molt poc intel·ligent, amb un deplorable sentit de l’humor de poble: la falsa saviesa pagesa i uns conceptes gastronòmics que qualsevol animal els té més refinats. Durant un temps el vaig mig defensar perquè em sabia greu aquesta Catalunya petita i tràgica que l’acusa de franquista. Però tot això ho vaig pensar en general. Quan vaig llegir aquelles pàgines a l’atzar, molt abans de poder pensar en res, em vaig adormir i l’endemà la minyona va col·locar el llibre al lloc que li pertocava. No vaig tornar a tocar mai més cap d’aquells llibres fins una nit del covid, que va venir Anna Pazos a prendre gintònics amb els dos Guillems i en veure els llibres em va dir «quina enveja» i els vàrem posar en bosses d’escombraries i se’ls va endur de matinada, assistida pels dos sagals, que li feren de portadors suposo que amb alguna esperança. Amb Anna Pazos no vaig tenir-hi res: no és que fes l’estratègia de fer un regal de gran valor amb la idea d’obtenir l’òbvia recompensa. Li vaig donar els llibres com un vas d’aigua, perquè me’ls va demanar.

El que m’agrada és escriure, donar resposta a Déu. Ser el seu traç, que flueixi la Creació a la meva pàgina. M’agrada notar com surten les paraules i les frases, escriure i descobrir el sentit del text a la meitat. M’agrada, necessito, soc aquesta relació meitat orgànica i meitat espiritual amb el que em transcendeix i no puc controlar. Escric i el món el tinc a la distància adequada, i veig els altres com es trenquen i es tornen a aixecar, també em veig a mi mateix quan em passa. M’angoixa pensar que és un do i que potser algun dia s’eixuga i em poso a escriure i ja no serveix perquè Déu no vol jugar amb mi a fet i amagar com durant tots aquests anys. Si no pogués escriure, preferiria no viure. Si no pogués relacionar-me amb el món a través de l’escriptura preferiria no tenir-hi cap relació. Em desplauen les persones lligades als seus fluids i a la terra automàtica. Em molesta el tumult desendreçat de les relacions directes amb els altres i amb les coses.

Quan t’acostumes a viure amb un do, a acceptar aquest do, a posar-lo al centre de la teva vida i donar-li tota la prioritat, entens que les coses que tu veus i saps els altres no podran mai entendre-les per molt que les expliquis, per molt que els adverteixis, i que reduiran a l’escàndol o a l’ofensa el que tu mires de dir-los amb amor. També entens una dimensió de la fredor que sense el teu do et semblaria cruel. Els dons van sempre acompanyats d’aquest fred letal, d’aquest gel que no deixa marge per a cap altre sentiment que no sigui el de deixar que el traç et dugui sense que hi puguis fer res.

No sé si és per la deformació de l’ofrena, crec que no, però a banda d’avorrir-me increïblement el que escriuen els altres, hi ha una afectació del llegir, una insistència tan vulgar sobre els beneficis de la lectura, que no entenc com persones que són molt elegants en d’altres aspectes de llurs vides cauen en aquest lloc comú tan poc escollit. Llegir depèn molt de qui llegeix i normalment fa els ases encara més ases. No conec cap persona odiosa que no llegeixi: tots els babaus tenen lectures i se’n vanten. Fa riure molt veure com no han entès les frases que reciten o les fan servir per il·lustrar escenes que volen dir el contrari. No hi ha res que em sembli més depriment que un escriptor presumint de la seva biblioteca i parlant com si fos un mèrit dels llibres que ha llegit. Gent de llibres subratllats, cases de cites les vostres ànimes. La pedanteria del lector em sembla una de les més ridícules, aquests que per saber les coses heu de llegir-les abans.

Escriure i quan escrius notar que tiba. Llegir i adormir-te. Regalar les obres de Pla a les noies que vénen a beure. Fer només el que Déu t’ho demana i fer-ho sense cap altra mesura que la del do amb què Déu t’honora i et fa miques.

Subscriu-te per seguir llegint