On comença una ciutat

Una ciutat que vol ser educació, conciliació i oportunitats no comença a l’institut ni a la universitat. Comença molt abans: quan una família busca una plaça d’escola bressol i no la troba.

Girona és una ciutat que ha crescut. En les darreres dues dècades ha sumat més de 20.000 habitants i s’ha convertit en un pol d’atracció per a moltes persones que hi venen a viure, a treballar i a construir-hi un projecte de vida. I que veu com pugen les generacions d’aquells que se l’han estimat sempre.

Les ciutats, però, han de saber créixer i sostenir aquest creixement. I això vol dir, entre moltes altres coses, garantir que les primeres etapes de la vida hi tinguin espai.

Avui, moltes famílies que vivim a Girona ens trobem amb una dificultat molt concreta: l’accés a una plaça d’escola bressol pública. La manca de places ens obliga sovint a recórrer a centres privats, amb un cost econòmic considerable, o a reorganitzar completament la vida familiar. En alguns casos, això implica adaptar horaris, dependre de xarxes de suport que no sempre existeixen o, fins i tot, renunciar temporalment a una part de la vida laboral. Perquè no totes les famílies disposen dels mateixos recursos ni de les mateixes xarxes de suport. No és només una qüestió educativa. És una qüestió de conciliació, d’equitat i, en definitiva, de model de ciutat.

El problema de la falta de places és el problema d’una ciutat que no ha crescut pensant en qui l’ha de viure. Si en els darrers anys Girona ha incorporat milers de nous veïns i veïnes, és legítim preguntar-se si les infraestructures educatives de primera etapa han crescut al mateix ritme. I la resposta, a la pràctica, és que no. L’última escola bressol pública de la ciutat es va posar en funcionament l’any 2012. Des d’aleshores, Girona ha continuat creixent, però l’oferta pública en aquesta etapa clau pràcticament no s’ha ampliat. El resultat és una tensió creixent entre el que la ciutat és capaç d’absorbir i el que és capaç de sostenir.

Això no és una crítica a una decisió puntual. És una constatació més àmplia. Ho hem vist en altres àmbits: projectes que arriben tard, actuacions que es planifiquen quan el problema ja és evident, una gestió que sovint reacciona més que no pas anticipa. Les escoles bressol no són una excepció.

Una ciutat amb projecte no deixa les primeres etapes de la vida en segon terme. Les situa al centre. Perquè és aquí on es construeixen les bases de la igualtat d’oportunitats. I és aquí on moltes famílies decideixen, de manera silenciosa però decisiva, si poden o no continuar construint el seu projecte de vida a Girona.

El debat no és només quantes places hi ha. És quin paper volem donar a l’educació infantil dins el projecte de ciutat. Si la considerem un servei complementari o una peça essencial. Si la planifiquem amb visió de futur o si ens acostumem a que la demanda desbordi el sistema.

Girona té molts actius. Té capacitat d’atracció, qualitat de vida i potencial per ser el que vulgui ser. Però créixer també vol dir fer-ho amb sentit. Vol dir garantir que les famílies que hi són hi puguin continuar sent.

Subscriu-te per seguir llegint