L’ànima i la sintaxi

En Feijóo s’incompleix estrepitosament la dita segons la qual, si et trobes un gallec en una escala, no podràs esbrinar si puja o baixa.

Feijóo sempre baixa.

Hi ha persones que, fins i tot quan s’equivoquen, transmeten la impressió d’avançar. Cauen endavant, per dir-ho així. Ensopeguen, però el moviment general resulta ascendent. Això de Feijóo és diferent: cau sense mètode. Escoltes les seves intervencions públiques, dissenyades per no molestar ningú, llevat de Pedro Sánchez, i et preguntes quina mena d’assessor sintàctic tenen a Gènova. La sintaxi, com deia Valéry, és una facultat de l’ànima. Sense la sintaxi, sense l’ànima, resulta impossible produir oracions gramaticalment polides. La política espanyola, com gairebé totes, té alguna cosa d’edifici antic: escales de pedra, baranes gastades, replans on la gent es creua i es mesura. En aquest edifici hi ha dirigents que pugen, d’altres que baixen i alguns que es queden quiets a l’espera d’una conjuntura favorable. Feijóo pertany a una categoria peculiar: la dels qui davallen moralment convençuts que pugen electoralment. Ho fa amb tant d’afany que ha acabat per convertir el seu programa en una caiguda. L’han convençut que el soterrani és una de les aparences del cim.

Potser el problema no és ideològic, sinó postural. N’hi ha que amb els anys desenvolupen una mena de memòria muscular per a determinades posicions de l’esperit. Com qui s’acostuma a caminar lleugerament encorbat i acaba creient que el món s’ha tornat més baix. Feijóo sembla haver adquirit aquest hàbit moral: el d’inclinar-se (davant Trump o davant Abascal o davant la patronal, posem per cas) fingint que s’estira. Potser per això, quan un l’observa una estona, acaba recordant inevitablement la foto del iot amb el famós narco: l’home es posava la crema de protecció solar amb el gest de qui creu que ja ha arribat a dalt quan no feia res més que iniciar un descens cap a ell mateix.

Subscriu-te per seguir llegint