La missa dels gossos

Fa dos mesos, per raons que no venen al cas, vaig haver d’assistir a una missa. Em va produir tal avorriment que vaig resar per desmaiar-me i acabar a l’hospital, a cures intensives. Però no hi va haver sort. Les misses hi són, en el fons, per a això, per anar-hi una vegada i no haver-hi d’anar mai més fins al teu funeral. Curiosament, poc després vaig veure Trump envoltat de pastors evangèlics a la Casa Blanca, resant en una mena de mateixa freqüència d’ona, i l’espectacle em va semblar divertit. O d’acudit.

Em va fer recordar, a més, un episodi que em va referir ja fa uns quants anys el meu amic Xosé Luis Fortes, que passejava pels carrers buits d’Outeiro de Laxe (Allariz) quan va trobar una petita ermita. Aquesta li va provocar intriga, així que es va sotmetre a l’instint de tot ésser humà quan veu una porta mig tancada: entrar-hi.

El bo de Fortes va voler dilucidar si a l’altra banda hi havia res. Sorprenentment, al fons hi va distingir la figura d’un home amb casulla morada. El sacerdot feia missa tot sol. Semblava jugar a l’eucaristia com els nens juguen a les nines o a la play. Fortes se’n va estranyar, però de seguida també es va sentir meravellat, ja que al costat del sacerdot hi va descobrir cinc gossos ajaguts, seguint l’homilia, com si l’entenguessin. No hi havia ningú més. Només el sacerdot i els animals. Potser sí que l’entenien. Al cap i a la fi, eren gossos, no síndries, ni taquilles. Des de llavors, el meu amic va anomenar aquest fugisser esdeveniment, en un gest de laconisme i obvietat, «la missa dels gossos». Va ser una bonica excepció al tedi que provoquen gairebé sempre les misses. El seu declivi és imparable, si bé de vegades passa una cosa estranya, o forassenyada, que ens torna l’esperança en la diversió com a manera de donar sentit a la vida.

Aquesta recerca del plaer va ser el que va portar encara fa més anys el periodista radiofònic Basilio Rogado a fer un dels millors anuncis en l’època que dirigia un programa musical, i que per una casualitat també va conduir a una missa. Entre disc i disc Rogado acostumava a divulgar les activitats més suggestives del cap de setmana. Un dissabte li van passar una nota sobre l’entronització a Toledo, al migdia, del nou cardenal primat. El periodista va prendre el paper i va començar a dir que, entre les «propostes divertides» per a aquell dia, a les dotze, a Toledo, «tenen un espectacle...». Llavors es va adonar que el que venia a continuació no era pròpiament un espectacle. I ho va arreglar a la seva manera aclarint que es tractava d’un «espectacle tirant a religiós per als aficionats a la cristiandat».

Però potser la cerimònia de l’eucaristia sí que és un espectacle. I quin espectacle, només que desgastat per la repetició. Res escapa al desgast de la insistència. Després d’un nombre raonable de misses, aquestes comencen a assemblar-se massa. Arriba un dia que les pots recitar gairebé de memòria. Es tornen una mena de moviola de l’anterior, que alhora ja era una moviola d’una altra, i aquesta de l’altra. Així que de vegades reses perquè aparegui un gos i l’animi. n

Subscriu-te per seguir llegint