El dret a tenir drets

En el seu assaig Nosaltres, refugiats, Hannah Arendt, aprofundia el 1943 sobre l’angoixa existencial de les persones que migren i es queden «sense pàtria», una cosa que significa renunciar a la identitat pròpia per convertir-se en una persona sense passat ni futur. Exposa la seva experiència personal d’indocumentada a Nova York i argumenta que els drets humans bàsics esdevenen inútils quan les persones no pertanyen a una comunitat política, encunyant per primera vegada el concepte del «dret a tenir drets».

Han passat més de 80 anys i les seves reflexions són més vives que mai, probablement perquè les circumstàncies que al segle passat van precipitar la Segona Guerra Mundial han ressuscitat al segle XXI amb virulència. L’ascens dels discursos xenòfobs i identitaris fa que a la nostra vida quotidiana es qüestionin cada cop més els drets bàsics de les persones. El Parlament de Catalunya no és aliè a aquesta discussió i cada setmana viu un debat enverinat imposat per Vox i Aliança Catalana, però seguit cada cop més pel PP i Junts, on s’intenta justificar un estatus diferent per als «que no són d’aquí».

Enmig d’aquest debat, el comitè d’Experts per a la Transformació i la Innovació Social del govern, el Cetis, va treure fa uns dies un informe en què intenta donar respostes i planteja repensar les polítiques migratòries com a polítiques de ciutadania i cohesió social. L’informe, que cerca traçar una nova governança migratòria, proposa assumir la diversitat social, d’orígens o trajectòries com a element constitutiu. Però també adaptar el nostre estat de benestar a una societat que ha crescut i perpetua desigualtats a l’àmbit de l’educació, l’habitatge o el mercat laboral que afecten les persones d’origen estranger de manera desproporcionada.

L’informe constata una cosa que ja sabíem i és que els increments en despesa social dels darrers anys no han estat suficients per atendre l’augment de la població, així com la diversitat social creixent. Això tensiona els nostres serveis públics i genera desequilibris que al final acaben donant arguments a l’extrema dreta que es nodreix del malestar d’aquelles capes de la ciutadania que han de competir amb la població nouvinguda en aquells recursos essencials en el seu dia a dia.

Els experts repeteixen que les solucions passen per invertir i destinar recursos perquè la màxima del dret a tenir drets es pugui materialitzar en una educació pública i uns serveis de qualitat, però també en un pacte social que contraresti els discursos d’odi. Com? Amb programes educatius i culturals que permetin desenvolupar un relat públic inclusiu que faci valer la diversitat com a actiu col·lectiu. Un que abordi les situacions de discriminació i racisme estructural que romanen invisibles perquè les persones afectades no gosen ni tan sols denunciar.

Hannah Arendt va haver d’abandonar Alemanya el 1933 i va romandre com a jueva alemanya apàtrida fins al 1955 en què els Estats Units li van concedir la nacionalitat. Com ella, mig milió de persones, la majoria jueus, però també exiliats polítics com Thomas Mann, es van trobar en la mateixa situació. No podien treballar perquè necessitaven permís de residència, però per tenir permís de residència, havien de demostrar que tenien una feina. «Es contrauen deutes, es passa gana», deia Hans Sahl en una novel·la que el 2026 es podria traslladar a la història de qualsevol de les persones migrades que ens envolten, persones que tenen dret a tenir drets, però no en tenen.