Una nit al Bernabéu

Divendres passat vaig anar al Bernabéu, on el Girona va tenir una nit rodona aconseguint un valuós empat. Ha estat aquesta una setmana magnífica encetada amb la victòria a Montilivi enfront del Vila-real. Ja tenim 38 punts que ens donen un marge per a la continuïtat a Primera, encara no de forma matemàtica però sí estadística. Acabat el partit, la satisfacció gironina contrastava amb la decepció local, que veu la Lliga perduda i amb el risc que la guanyi el Barça en el derbi pendent al Camp Nou. La ruptura de l’equip amb l’afecció local fou evident i la majoria «pipera» s’imposà, animant poc i escridassant sovint els seus jugadors. Se’n diu «pipero», en el llenguatge madridista, a aquell aficionat que no dona suport a l’equip perquè té la boca ocupada menjant pipes. Ho fa perquè creu que l’obligació de l’equip és guanyar sempre i només diu alguna cosa, entre pipa i pipa, per renegar.

Vaig arribar al Bernabéu passejant. El camp, encara amb obres pendents, impressiona, però estèticament provoca opinions dividides. Han apostat per grans millores en enginyeria, amb una coberta permanent per al públic i una de mòbil per al terreny de joc. Aquest és desmuntable, es plega i es guarda soterrat, fet que permet preparar l’estadi per a concerts multitudinaris, ara aturats per les protestes veïnals per excés de soroll. Aquesta activitat, ara en parèntesi, amb la gestió de les llotges VIP i serveis de restauració i lleure, ha d’ajudar a finançar les obres. Després de viure molts anys a la capital, no tinc cap dubte —que passés el contrari seria una sorpresa— que el club acabarà aconseguint finalment el permís per als concerts. A l’exterior hi ha una mena de sarcòfag metàl·lic que li dona un aspecte de nau espacial i que serveix per tapar la vella façana de formigó, que no han tocat.

Les visites del Girona al Bernabéu en partits oficials de Lliga (també hi va haver una eliminatòria de Copa) es resumeixen en tres derrotes, dos empats i una victòria. Aquests anys els golejadors han estat, a més de Lemar divendres, Stuani, Portu, Juanpe, Choco Lozano i Àlex Granell. Hi he anat molts cops, mai no sospitaria que hi veuria jugar de forma continuada el Girona FC. I puntuar!

A la meva primera visita no hi jugava el Real Madrid. Fou un llunyà 29 de maig de 1980. Una final de Copa d’Europa que el Nottingham Forest guanyaria a l’Hamburg per 1-0, equip que havia eliminat, contra tot pronòstic, el Madrid a les semifinals. L’entrenador britànic era el llegendari Brian Clough, que va portar l’equip de la Segona Divisió a guanyar la Copa d’Europa en dues ocasions. Jo havia anat a fer un curset a Madrid i vaig aconseguir una acreditació per a la final. A la roda de premsa, el polèmic Clough, una mena d’antecessor de Mourinho, va afirmar que «per guanyar aquest títol hauria estat capaç d’assassinar la meva pròpia àvia».

Després hi he tornat moltes vegades i no només quan hi jugava el Barça, sinó habitualment. Quan jo vaig anar a finals del 84 a viure a Madrid i m’hi vaig quedar tres anys treballant com a corresponsal, vaig demanar que l’Avui, diari per a qui treballava, m’acredités als camps del Real Madrid, Atlètic de Madrid i Rayo Vallecano. En aquells anys només anava a Girona cada dues o tres setmanes a visitar els meus pares i germans i, com a afeccionat que soc al futbol, compensava les meves absències a Montilivi o al Camp Nou amb els partits d’aquests equips quan m’interessaven. Però vet aquí que el març de 1985, amb l’amic i company Lluís Falgàs, vàrem llogar un pis que compartíem al núm. 6 del carrer Santiago Bernabéu. Per fer-ho ràpid, no és que estigués a prop del camp, és que des del balcó de la meva habitació veia la porta 52 de l’estadi. Els dies de partit ho tenia molt fàcil: o des de casa aguantava les molèsties i sorolls o anava directament al partit.

Com que la tribuna de premsa era plena, el club em va oferir un seient entre el públic que vaig mantenir aquells anys còmodament assegut, però tenia a sota els terribles Ultra Sur. Era la temporada 1984/85 i una expedició gironina d’exiliats madrilenys anàrem a Valladolid a veure la decisiva victòria del Barça de Terry Venables (el partit de «l’Urruti, t’estimo» de Puyal a la ràdio). Als anys següents contemplaria els temps exitosos del Madrid protagonitzats per «la quinta del Buitre». Ja a la segona etapa meva a la capital, a partir de principis dels noranta fins avui, hi aniria sovint, amb mítiques victòries del Barça i també amb l’arribada del nostre Girona a Primera Divisió.

Subscriu-te per seguir llegint