Però això què és?

Alguna cosa del que passa últimament és normal? El que passa aquesta setmana, o el que va passar l’altra, o el mes anterior, o l’any passat, o el que passarà demà, o d’aquí a cinc mesos, és normal? Passen coses normals encara? Queda el dubte en l’aire, o a terra. És un dubte, de fet, normal, qui sap si l’únic que podem acceptar realment com a normal. Què es considera normal avui? Cada hora ens queden menys coses convencionals a les quals aferrar-nos, davant de les quals girar-nos i dir-nos a nosaltres, mig alleujats: «Hòstia, això sí que és normal».

La normalitat ha quedat liquidada, igual com es liquida una companyia, una relació, una festa d’aniversari, un automòbil acabat d’estavellar en un revolt. Un dels efectes que ja no existeixi aquesta cosa segura (normal) a la qual agafar-se és que, per exemple, molts ja no sabem ben bé on ens situem, què pensem, fins i tot què sentim, perquè ja no hi ha manera d’establir referències.

Desconec si en alguna ocasió vam estar assetjats per tanta anomalia. Tot sembla excepcional, inintel·ligible, dispar, mai vist, cap per avall, grapejat, intrincat, monstruós. Ningú sembla saber res del que no calgui desconfiar. Tot es manté en dubte, com si la ignorància al final ja no tingués res a envejar al coneixement. Ens hem quedat sense referències. Cada vegada és més difícil precisar què és i què no és assumible.

Recordo quan la vida t’oferia almenys dues possibilitats: ser optimista o ser pessimista. Podies ser molt, bastant o lleugerament optimista o pessimista, tu triaves. Era al teu abast trobar les raons per mirar de decantar-te per una cosa o la contrària. Almenys això estava clar. Després ja es veuria a qui atorgava la raó el pas del temps. Mentre la vida es feia suportable defensant el present com una màquina que fabricava desenganys o com una que produïa il·lusions. Ara hem desembocat en un punt nebulós en el qual resulta gairebé impossible saber què cal ser.

Triïs el que triïs, no tindràs raó. Aquesta és la nova normalitat: la dificultat de trobar un sentit a les coses, la dificultat de l’encert. Si t’inclines a l’optimisme, et posaran davant la sèrie de pistes que tracen un demà depriment, en el qual els forts sotmeten els febles sense pietat. Si davant aquest panorama decideixes, en canvi, ser un pessimista radical, et recordaran que sense esperança la vida es torna irresoluble. Potser el destí dels humans es redueix a estar equivocats. Potser l’única sortida passa per ser optimista i pessimista al mateix temps. No ser optimista ni pessimista també valdria. Els sentiments paradoxals ens són molt propis. Tot i que suposo que entre el dubte de ser optimista o ser pessimista sempre ens quedarà no ser res. Hem arribat al punt, ja, en el qual l’antònim de la normalitat compleix de vegades millor la comesa de descriure allò amb el qual lidiem habitualment. Això ens pot portar a concloure que estem millor que mai. Continuem borratxos, tot i que no sigui normal.

Subscriu-te per seguir llegint