Participar a la universitat

La setmana passada, a la Facultat d’Educació i Psicologia, la professora Lara Morcillo va defensar la tesi doctoral, amb una recerca sobre la participació juvenil. Des de la pedagogia crítica, mira d’aproximar-se a la visió que tenen les mateixes persones joves sobre com actuen i s’impliquen en les comunitats de què formen part i com esdevenen actives en els processos de decisió que tenen a veure amb allò que compartim. De manera general convenim que participar implica decidir sobre allò que ens afecta, en els diferents àmbits (implica, doncs, agafar les regnes de la pròpia vida, empoderar-se, esdevenir persones adultes de ple dret). Més enllà de l’interès intrínsec sobre la perspectiva de les persones joves sobre la participació, aquesta recerca és essencial perquè necessitem saber per què participen de la manera que ho fan, justament en un moment en què les persones adultes (provectes o no) intuïm que la participació juvenil no viu el millor dels moments.

Com a universitat, això ens interessa d’una manera especial, atès que cada vegada ens consta més, a la universitat, que l’estudiantat s’impliqui en tot allò que té a veure en el mateix funcionament de la institució (la representació de les companyes i els companys, com a delegades i delegats, com a part dels òrgans col·legiats dels estudis, dels centres o de la mateixa estructura universitària). Mirem de fer-los veure com això els obre la porta a fer-se sentir, a acostar la universitat que pensem per a elles i ells a aquella que volen i necessiten, a responsabilitzar-se’n del funcionament, a fer-la més viva i més propera, fins i tot a entendre-la millor. I, de retruc, atès que el món laboral els requerirà que facin part d’estructures complexes (sigui quin sigui l’àmbit on exerceixin), mirem de fer-los veure, també, que serà un entrenament fantàstic per sobreviure a la part de burocràcia inherent a la societat. Però no acabem de sortir-nos-en, i les representacions de l’estudiantat en molts òrgans col·legiats o no s’ocupen, o s’ocupen i no s’exerceixen de la manera que esperaríem (amb presència constant, dedicada, responsable i implicada). No m’allargaré aquí, perquè ara no n’és el focus; però no podem perdre de vista que la crisi de la participació, dintre i fora de la universitat, no és quelcom només juvenil, sinó que entre les persones adultes també viu hores baixes.

La recerca de la Lara Morcillo confirma idees que podíem intuir, com el retard en l’accés a la vida adulta de les persones joves, que ajorna els moments i els espais en què d’elles s’espera la presa de decisions; i també una manifesta desvinculació de la política en general i, especialment, de la política institucional. Les persones joves transiten des de la infantesa a la joventut i d’allà a la vida adulta amb una creixent desafecció cap a les institucions. I això segurament té una arrel més nostra (de les persones adultes) que seva (de les persones joves).

En una conversa amb un company de la facultat, somniàvem amb un passat d’ebullició universitària (que potser la miopia de la memòria ens fa reconstruir de manera interessada), amb un alumnat actiu, participatiu i reivindicatiu, que ara no trobem. I elucubràvem fins a quin punt, si volem acostar-nos a aquell ideal de participació juvenil a la universitat, convé que comencem a mirar la universitat també amb els seus ulls i la pensem de manera que hi puguin participar (més àgil, més flexible, menys burocràtica, més viva, més senzilla, més eficaç, més sòlida, més universitat). Perquè les persones joves participin no només han de voler-ho fer; hem d’aconseguir que ho puguin fer.

Subscriu-te per seguir llegint