«Passions» i catequesis obsoletes

Aquesta passada Setmana Santa, molts pobles de Catalunya han representat «Passions». No cal dir que es tracta de tradicions populars lligades a la litúrgia de la Setmana, molt sovint amb pretensions catequètiques, amb autories sovint lligades a sacerdots. Algunes d’aquestes «Passions» es renoven constantment (per exemple, la d’Olesa de Montserrat), però d’altres són tan respectuoses amb els textos antics (generalment, dels segles XIX i XX) que no canvien ni una coma. I aleshores ens trobem amb veritables disbarats de continguts de fe perquè, gràcies a Déu, la teologia actual no és la del segle XIX.

Enguany vaig assistir a La Cena, que es representava, després de la litúrgia de Dijous Sant per 25è any consecutiu, a la parròquia de Sant Esteve d’En Bas. L’actuació del cor, destacant la contralt Anaïs Masllorens, va ser encomiable. Del text (el diàleg dels apòstols en el moment del Sant Sopar demanant a Jesús cadascun d’ells si era el traïdor) només puc dir que és massa respectuós amb la seva antigor. Els apòstols ja saben que Jesús és el Senyor, Déu i Fill de Déu, Creador i tot el que vostès vulguin. A més, Jesús acusa públicament Judes com a traïdor. Els Evangelis són molt més enigmàtics: Marc 14,20, diu que és «Un dels Dotze, un que suca amb mi al mateix plat»; Mateu 26,25, repeteix Marc, i quan Judes pregunta si és ell, Jesús li respon «Tu ho has dit», sense que els altres se n’assabentin; Lluc 22,21, només diu. «Sapigueu que la mà de qui em traeix és a prop meu en aquesta taula». El més detallista és Joan 13,21-30. Jesús tindria asseguts a la dreta el deixeble estimat i Simó Pere i, a l’esquerra, Judes. Simó Pere pregunta al Deixeble Estimat que demani a Jesús, ja que és al seu costat, qui és el traïdor i Jesús li xiuxiueja que és aquell a qui donarà un tros de pa sucat. El dona a Judes, i li diu que el que ha de fer ho faci de pressa. El verset 28 és claríssim: «Cap d’ells qui eren a taula no va entendre per què Jesús li deia això». Conclusió: cap dels apòstols, llevat de l’incògnit Deixeble Estimat, sap qui és el traïdor. Jesús no fa d’espieta delator.

La meva sorpresa, tanmateix, va ser que, arribat a casa, a la TV retransmetien la Dansa de la mort de Verges, amb les seves corresponents escenes de la «Passió». I, ves per on, el diàleg del Sant Sopar era gairebé idèntic que el de La Cena de Sant Esteve d’En Bas. Es repetien missatges tan paradoxals com el fet que els profetes ja havien anunciat la crucifixió de Jesús, els apòstols tenien identificat Jesús com a Déu, els més dolents de tots eren els fariseus, Pilat volia salvar Jesús, i, el pitjor de tots, Déu Pare exigia el sacrifici de Jesús com a pagament i rescat dels pecats de la humanitat. Uf! Sortosament, la teologia actual no va per aquests verals. Anem a pams.

1) Cap profeta no preanuncià la crucifixió de Jesús. Els jueus tenien una esperança messiànica vista des de diferents aspectes; contra una esperança davídica triomfalista, el segon Isaïes té els cants del Servent de Jahvè (Is 42,1-7; 49, 1-9a; 50, 4-11; 52,13-53,12), els dos darrers dels quals presenten un Messies sofrent, capaç de salvar Israel. Molts fragments d’aquests textos s’han aplicat a la passió de Jesús, però cap no parla de crucifixió (turment après dels cartaginesos).

2) Els apòstols desconeixien que Jesús fos Déu; només de pensar-ho, per a ells, era una blasfèmia. Altrament, quan Pere confessa que és el Messies enviat (Mateu 16,16), Jesús s’afanya a demanar que no ho escampin.

3) Els fariseus apareixen com a dolents en els Evangelis perquè, després de la caiguda de Jerusalem (any 70), els romans volien uns interlocutors religiosos. Van estar a punt que aquests fossin els cristians, però van ser els fariseus gràcies a Josep Flavi. Vist que els tractes coincidiren amb el temps de les darreres redaccions evangèliques, els fariseus, bons complidors de la Llei, hi queden sempre malament. Alguns experts consideren que Jesús ho va ser, de fariseu.

4) Pilat va ser un mal sirgat, un home sense escrúpols, tot i que, en alguns textos primerencs apòcrifs fins i tot és considerat sant. El lavatori de mans és molt bonic, però dubto que existís mai. Som al punt anterior, el d’un possible acostament entre cristians i romans i, el primer que calia, era tapar les maldats de Pilat, que van ser moltíssimes.

5) Déu Pare mai no va exigir a Jesús la donació de la seva vida. Aquesta tesi errònia prové del llibre Cur Deus homo? (Per què Déu es va fer home?) d’Anselm de Canterbury (1033-1109), en què argumentava que, davant del Déu infinit, tots som pecadors i el perdó exigeix un preu; vist que cap ésser finit no el podia pagar, només Jesús, encarnació de Déu infinit, ho podia fer amb la seva mort com a sacrifici vicari. Aquesta lògica equivocada, que mai no va existir en els primers mil anys de cristianisme, l’hem arrossegada fins avui, en films, llibres i «passions». La misericòrdia de Déu Pare no es comporta com un director de banc que fa pagar els deutes amb interessos. Com nosaltres, Déu pot perdonar gratuïtament sense cap preu compensatori. Per tant, Déu no va lliurar el seu Fill per tots nosaltres (encara que se li escapi de biaix a sant Pau a Romans 8,32 i a d’altres llocs) ni entrava en el seu pla. Jesús, com va elaborar Jeroni, es va lliurar perquè va voler (Oblatus est quia ipse voluit, Isaïes 53,7), en concòrdia amb Déu Pare, davant la generositat del Fill, com diuen avui els teòlegs.

Espero que aquests punts hagin quedat clars. I, ja que hi som, vist que amb la captura de Jesús a Getsemaní hi va haver una desbandada d’apòstols (les dones i Joan al peu de la creu són una invenció, perquè els romans no deixaven apropar ningú a la bestialitat d’una crucifixió), difícilment hi va poder haver testimonis dels fets. Per això, alguns teòlegs actuals pensen que els relats de la passió no narraven el compliment de profecies i salms de les escriptures sinó que es van elaborar no pas històricament sinó a patir d’aquestes profecies i salms. I, així, les coses canvien molt.

Subscriu-te per seguir llegint