L'estupidesa dels protocols

«Saps per què aquesta font és aquí? Perquè fa trenta anys el meu fill li va dir a l’alcalde que els nens que jugaven a la plaça tenien set. Quinze dies després, ho havia solucionat. Això sí que era un ajuntament!», m’explicava fa uns dies un conegut. I com aquesta anècdota, mil.

No és per treure mèrits al batlle mencionat, però la realitat és que fa trenta anys el govern de torn no havia de fer un informe justificant que allà hi calia una font ni engegar una licitació que pot acabar sent eterna. Tot era bastant més senzill i, en el fons, arbitrari.

El problema, com explica l’assagista Ingrid Guardiola a La servitud dels protocols, després de patir la burocràcia de l’administració en primera persona, és que el sistema basat en la transparència i la lliure concurrència per evitar les adjudicacions a dit no és perfecte. Per això, d’un concurs aparentment senzill com el de la gestió del cinema Truffaut, que semblava un tràmit, en poden sortir desastres com el que té ara l’Ajuntament de Girona sobre la taula, que fa perillar el model d’èxit impulsat des de fa 25 anys pel Col·lectiu de Crítics. No és el primer ni serà l’últim que surt malament, els escalencs recordaran la licitació per la gestió del seu CAP, que va guanyar una empresa de neteja, i els gironins el famós concurs de la zona blava que va perdre Mifas.

El sistema és el que és, però rere les licitacions hi ha persones i criteris: algú redacta les bases i decideix què es prioritza, si l’oferta econòmica o el projecte. Guardiola (llegeixin-la!) ho té clar: cal una excepció cultural.

Aquí, el millor exemple. Que per 4.000 euros -la diferència entre l’oferta guanyadora i la perdedora- Girona perdi un bastió cultural com aquest és demencial. No es pot decidir qui porta un servei públic com el Truffaut com aquell qui tria qui li cobrarà menys per instal·lar una font.

Subscriu-te per seguir llegint