L’últim tren cap a Lleida

Estació de Sants, un divendres qualsevol a la tarda. Mentre faig cua per demanar una informació sobre un tren que no sé si sortirà o no, m’entretinc observant les altres persones que també fan cua, uns metres més a l’esquerra d’on soc, per comprar bitllets: en aquella banda, les fileres són molt més llargues i atapeïdes. Just davant meu tinc un noi que sembla neguitós. Mira els panells indicadors i mira el rellotge que porta al canell cada cinc segons. Quan li toca el torn, com pot -no és del país, i amb prou feines parla un castellà molt rudimentari-, pregunta quan surt el proper tren cap a Lleida. La senyora que l’atén (una noia de la meva edat) ho comprova, i li diu, entre alarmada i compungida, que el tren és a l’andana a punt de sortir. El noi demana que li vengui un bitllet, però aquesta cua «és només per a informació, jo no te’l puc vendre», respon ella, mentre li assenyala les llargues fileres que hi ha uns metres més enllà. «Ho sento molt», afegeix la informadora. Li indica que hi ha un altre tren al cap de tres hores, i el noi, amb el cap cot, se’n va sense protestar cap a una de les altres cues.

M’apropo a la taquilla i dic bona tarda, però la senyora sembla que no em sent. Em diu «perdona un moment», agafa un foli i un retolador i escriu, amb lletres molt grans: «TREN LLEIDA, 19.30H, ÚLTIMO!!!» i subratlla «último». Després, s’ho repensa i a sota afegeix «LAST TRAIN». Em torna a dir que la disculpi mentre s’aixeca, i se’n va cap a les taquilles on venen els bitllets. Busca amb la mirada a quina fila està el noi que vol anar a Lleida, i li fa senyals amb els braços, però ell segueix amb els ulls clavats a terra i no la veu. Una parella s’adona que la dona intenta cridar l’atenció de l’home jove que tenen al darrere, i l’avisen. El noi alça el cap i ella li indica que s’apropi a la taquilla. Ell, dubtant una mica, ho fa. Veig que ella li dona el paper, i li remarca que no pot perdre aquell tren, que és el darrer del dia que va cap a Lleida. El noi manté la cara trista però somriu una mica i assenteix, i torna al seu lloc de la cua. La senyora s’asseu davant meu, a l’altra banda del vidre. «Ara sí. En què et puc ajudar?», em diu, somrient. Jo, emocionada com estic pel què acabo de presenciar, ja ni recordo quina informació volia. «Que maco, això que acabes de fer!», li dic. S’arronsa d’espatlles, i em diu que els temporers li fan molta pena. «La majoria no entenen res de català ni de castellà, només saben que han d’anar a Lleida i allà espavilar-se per buscar feina. I si perd l’últim tren, no sé què farà, aquest noi. Espero que m’hagi entès».

Sento que em posaré a plorar si continuo amb aquesta conversa, o sigui que m’esforço a recordar per quin tren volia preguntar quan m’he posat a la cua. Ella em resol el dubte que tenia (sí, el meu tren sortirà, va una mica tard però no massa) i, abans de marxar, li dono les gràcies una vegada més pel què ha fet. «Aquest noi ha tingut molta sort de topar amb tu», li remarco. Ella torna a treure’s importància: qualsevol hauria fet el mateix, diu. Però estic convençuda que sap tan bé com jo que no és així.

Subscriu-te per seguir llegint