Amèrica no és el millor país del món, és el que millor s’ha sabut vendre

Els Estats Units han aconseguit una proesa singular: convertir l’autoelogi en un producte d’exportació massiva. Altres països fabriquen cotxes, patents o formatges. Ells fabriquen una idea d’ells mateixos. I l’han venuda tan bé que mig planeta ha acabat confonent una campanya de promoció permanent amb una veritat històrica.

No és un mèrit menor. Cal talent per transformar la pròpia autoestima en paisatge moral. Cal una certa destresa per fer passar el poder per exemplaritat, l’hegemonia per magisteri i la prosperitat d’uns quants per prova irrefutable de superioritat col·lectiva. Amèrica, en això, ha estat formidable. No només domina sectors sencers del món contemporani; domina, sobretot, la manera com el món l’imagina.

Hollywood hi posa l’èpica, Harvard la consagració, Wall Street la musculatura i la bandera la litúrgia. El conjunt funciona amb una eficàcia admirable: allò central sembla excel·lent, allò visible sembla virtuós i allò enorme sembla, per defecte, respectable. És una il·lusió molt ben produïda.

Però una societat no s’hauria de mesurar per la qualitat del seu tràiler. S’hauria de jutjar per la seva vida ordinària. Per la manera com distribueix la salut, l’educació, la seguretat material i una noció mínima de dignitat. Aquí és on el decorat comença a mostrar costures.

Els Estats Units són un país extraordinari en innovació, capacitat científica, ambició empresarial i força cultural. Seria pueril negar-ho. Però també són una nació singularment inclinada a confondre èxit amb virtut i grandària amb categoria moral. Han construït universitats magnífiques i fortunes descomunals; també una societat on massa gent viu endeutada, esgotada i pendent d’un sistema que exigeix heroisme fins i tot per emmalaltir amb certa mala sort.

El famós somni americà continua sent una peça de propaganda excel·lent. El problema és que, a estones, s’assembla més a un anunci amb bona fotografia que no pas a una experiència compartida. I aquí hi ha el matís decisiu: Amèrica no és mediocre. És brillant. Però és una brillantor irregular, sovint aparatosa, amb tendència a prendre l’excepció per sistema i la lluentor per civilització.

Europa, en canvi, representa gairebé el contrari. Té menys geni escènic i més ofici institucional. Sap menys de fanfàrria i més d’arquitectura social. No s’explica gaire bé, però acostuma a organitzar millor la vida. Mentre els Estats Units eleven qualsevol virtut a categoria de llegenda, Europa persisteix en coses molt menys glamouroses i bastant més útils: sanitat pública, transport decent, drets laborals, espai urbà habitable, administracions que no sempre enamoren però que, almenys, no obliguen el ciutadà a jugar-se la pell cada vegada que topa amb la realitat.

Naturalment, Europa no és cap jardí versallesc. Té burocràcia, paràlisi, impostura moral i una passió una mica cansada per la seva pròpia indecisió. Però, fins i tot així, continua oferint una forma de vida més equilibrada que la nord-americana en molts aspectes essencials. El seu gran defecte és un altre: no sap vendre’s. O, pitjor encara, sospita de qualsevol elogi com si fos una indecència intel·lectual.

Això també ens passa aquí. Catalunya, participa plenament d’aquest vici continental. Tenim una facilitat desconcertant per admirar el que arriba de fora i una severitat gairebé atlètica a l’hora de jutjar el que tenim a prop. El valor sembla guanyar categoria quan du accent estranger, embalatge potent i una mica d’exageració escènica. En canvi, allò nostre ho sotmetem a un examen implacable, com si la proximitat li restés mèrit.

I és una llàstima, perquè no ens falta substància; ens falta relat. Europa i Catalunya no han anat escasses de civilització, de densitat institucional o de formes de vida raonablement decents. El que sovint els ha faltat és la capacitat de convertir tot això en una narració amb orgull, amb ritme i amb una mica de convicció. Els altres aixequen un mite; nosaltres redactem una memòria. Els altres filmen la promesa; nosaltres n’arxivem l’expedient.

Per això l’admiració automàtica pels Estats Units té alguna cosa d’infantil. No perquè no mereixin respecte, sinó perquè massa sovint se’ls concedeix alguna cosa més perillosa que el respecte: la superioritat per defecte. I no. Una societat no és millor perquè sàpiga projectar-se amb més potència. A vegades només és més sorollosa, més rica o més hàbil a l’hora de disfressar les seves febleses amb solemnitat.

Catalunya faria bé de recordar-ho. No per caure en l’autocomplaença local, que és una altra forma de vulgaritat, sinó per abandonar d’una vegada aquest costum subaltern de donar més valor al que ve de lluny que al que tenim davant del nas. No tot allò valuós parla anglès. No tota excel·lència necessita un gratacel al darrere. I no tota societat seriosa sent la necessitat de proclamar-se la millor del món cada quart d’hora.

Potser aquí hi ha la diferència real. Els Estats Units han convertit el relat en una infraestructura de poder. Europa ha preferit construir una infraestructura de vida. Els uns s’han especialitzat a impressionar. Els altres, quan no es despisten ni s’autoboicotegen, a fer possible una convivència més civilitzada. No és tan fotogènic. Però és bastant més important.

Amèrica continuarà fent el que sap fer millor: narrar-se amb una convicció admirable. Europa continuarà dubtant, corregint-se i arribant tard a l’espectacle. I Catalunya hauria de decidir si vol continuar mirant-se al mirall amb desconfiança o començar, amb una mica més de serietat, a reconèixer el gruix del que és.

Perquè, al capdavall, la diferència entre un imperi i una civilització no sempre és la força. De vegades és només això: l’imperi sap anunciar-se; la civilització sap viure.