Catalunya, la locomotora que rep com un vagó

Essent Catalunya una de les principals locomotores econòmiques de l’Estat -la segona en volum de PIB-, és només la quarta en volum de fons Next Generation rebuts, i ocupa la desena posició en inversió per càpita. I no parlem de pocs diners: mentre el País Basc, les Balears o l’Aragó superen els 700 euros per habitant, Catalunya es queda en 470, per sota fins i tot de la mitjana estatal. Les dades, incloses en un informe de l’escola de negocis Esade, mereixerien, per si soles, una reflexió profunda sobre els criteris de distribució, la capacitat d’influència territorial i la coherència entre aportació i retorn. Però el problema no és només quantitatiu. És també qualitatiu.

Segons l’estudi, l’1% de les empreses acapara el 71,4% dels fons. Set de cada deu euros van a parar a un grup reduït de grans corporacions i gestors d’infraestructures. És difícil no veure-hi un patró conegut: els grans projectes, els grans grups, les grans estructures. El vell model de sempre, però amb etiqueta europea i vernís verd. Mentrestant, les pimes -que representen més del 90% del teixit empresarial català- han quedat, en gran mesura, al marge. És cert que hi ha programes com el Kit Digital que han arribat a moltes pimes i autònoms, però són engrunes en comparació amb el volum total mobilitzat.

Fa uns mesos parlava amb un directiu d’una gran empresa del sector de les renovables. Una companyia solvent, amb múscul financer, amb equips jurídics i tècnics. M’explicava que havien renunciat a sol·licitar una subvenció dels Next Generation. No perquè no els interessés. No perquè no encaixés amb els seus projectes. Van renunciar per la complexitat burocràtica. Si una empresa gran tira la tovallola, què se suposa que ha de fer una pime amb tres persones a l’oficina i un gestor que prou feina té a presentar els impostos trimestrals? La burocràcia no és només un problema administratiu: és un mecanisme de selecció natural que afavoreix els grans i expulsa els petits.

Una altra dada per pensar. En un moment en què Europa demana transformació digital i reindustrialització, alguns d’aquests sectors innovadors queden en segon pla dels ajuts. La indústria manufacturera, per exemple, només rep un 6,4% dels fons autonòmics, o el sector de la informació i comunicacions, un 8%. És difícil imaginar una economia del futur que es construeixi amb aquests percentatges.