La culpa del cas Truffaut

Aquest diari ha informat avui fa vuit dies de la pèrdua de la licitació per a la gestió del Cinema Truffaut per part del Col·lectiu de Crítics de Cinema que, des de fa un quart de segle, han vingut impulsant gratia et amore una de les joies de la corona de la vida cultural gironina. L’escàndol ha estat tan gran que se’n parlarà una setmana. Com és possible que passi això? Com pot ser que una empresa de fora passi per davant de la ingent feina que fan aquest col·lectiu de cinèfils? De qui és la culpa? De l’alcalde? Del regidor? Del secretari? Jo, que soc gat escaldat en aquest tema, estic en condicions d’assenyalar culpable. La culpa és de la Llei 9/2017, de Contractes del Sector Públic (LCSP). Quan s’ha de licitar un servei hi pot concórrer tothom que sigui espanyol, estigui en paus amb hisenda i la Seguretat Social, presenti una proposta raonada del que vol fer i que doni el preu pel qual està disposat a fer la feina. Està previst que hi pugui participar tothom en igualtat de condicions en pública concurrència. Guanya qui més punts obté en una suma en la qual el preu més baix compta molt en un càlcul matemàtic que vol ser objectiu. I hi ha empreses expertes a guanyar licitacions que saben calcular bé el preu a la baixa sense que arribi a ser considerat temerari. Això explica, per exemple, que el programa de la Festa Major del meu poble el dissenyi i imprimeixi una empresa de Castella en la que ningú entén el català o que per a prestar molts serveis locals hagin de venir des de l’altra punta del país. I la implicació? I el treball fet o la proximitat, no compten? Es veu que els funcionaris que controlen el procés, atemorits com estan que no se’ls pugui acusar de parcialitat, no saben, no poden o no volen introduir variables que contemplin aquestes coses. Conec infinitat de casos de professionals amb gran coneixement i proximitat que han perdut la feina en favor de licitadors professionals. I després ve el plor i el cruixir de dents. Caldria estudiar bé la llei per a què, sense perdre la pública concurrència, es pogués quantificar el mèrit de la feina feta en el servei que volen continuar prestant. Perquè si no, hauran de continuar menjant-se amb patates gols com aquest. I ara deixo anar una idea de bomber: La família Agustí (Ocine), sempre tan ben disposada, podria deixar que l’Associació de Crítics programés una sala petita? Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.