Junqueras es desmarca de Rufián

Gabriel Rufián ha creat escola en el món de la política amb els seus missatges curts que generen titulars impactants («155 monedes de plata», per exemple), el que s’estila ara en un món dominat per unes xarxes socials on preval la immediatesa abans que la reflexió. Deu anys després de proclamar que «en divuit mesos deixaré el meu escó per tornar a la República Catalana», ha dit, en un acte amb Irene Montero (Podem), que «jo li demano al meu partit que lideri això. I si em va el càrrec, me’n vaig a casa meva». La veritat és que ni va abandonar el Congrés dels Diputats llavors, ni se n’anirà a casa si ERC no se suma al seu projecte d’una àmplia formació d’esquerres. De la política quasi ningú no en surt voluntàriament.

Rufián és un dels polítics més hàbils dels últims anys. Va sortir del no-res quan ERC, amb aquell discurs de «volem eixamplar la base», el va elevar a cap de llista de la seva formació per a les eleccions generals del 20 de desembre de 2015 com a membre d’una plataforma anomenada Súmate, que deia representar als independentistes castellanoparlants, i de la qual mai més no se n’ha sentit a parlar. De Súmate també va sortir Antonio Baños, cap de llista de la CUP el 2015, i ara més puigdemontista que la Rahola. Aquell desconegut Rufián de la primera etapa tenia un discurs radicalment independentista. Era el que tocava si es volia fer un nom, el procés vivia la seva etapa més dolça. El Rufián que s’obria camí a la política, deia que «volem deixar molt clar que anem a Madrid a culminar el procés. Ja som independents, ja som República». Curiosament, aquell Rufián sostenia que el seu partit no faria «política parlamentaria al uso» al Congrés i al Senat, advertència que va merèixer una rèplica del llavors candidat de l’antiga CDC, Jordi Xuclà: «Això és el que ens diferencia d’ERC. Nosaltres anirem a treballar cada dia perquè només així es pot denunciar l’escàndol de l’N-II o de l’Eix Pirinenc». Com han canviat els temps!

Rufián, a qui cal reconèixer que ha protagonitzat brillants intervencions durant aquesta legislatura, sobretot com a flagell de les dretes, és un encantador de serps que primer va entabanar a ERC i ara a les esquerres espanyoles, que estan encantades amb ell i que el veuen com un líder per evitar l’accés de PP i Vox a la Moncloa. Cada cop més distanciat del seu partit, a qui no arrossegarà, en aquest projecte de barrija-barreja de les esquerres, és a Oriol Junqueras (ja en va tenir prou deixant-se enredar per Artur Mas amb Junts pel Sí), que fins ara no ha dit ni ase, ni bèstia, però que s’expressa amb els seus silencis. Per molt que gent d’ERC, com Joan Tardà, i dels Comuns (Gerardo Pisarello i Xavier Domènech) promoguin des de fa temps aquest oxímoron de «sobiranistes d’esquerres», ERC és un partit, per damunt de tot, independentista. No negaré que els republicans no tinguin votants que es consideren d’esquerres, però el seu actual líder, Oriol Junqueras, com la majoria dels seus antecessors (Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom) està més escorat a la dreta que a l’esquerra. Xavier Domènech, que va presentar l’acte de Rufián i Irene Montero, va escriure fa uns dies a Nació Digital que «en l’anterior cicle polític, ja vam proposar que el Govern d’Aragonès sorgís d’un pacte entre ERC, els Comuns i la CUP». Francament, no veig ni a Junqueras, ni a massa votants d’ERC, flirtejant amb Putin, Maduro o el règim cubà, com sí que fan Podem, els Comuns o la CUP.

Com ja vaig escriure fa unes setmanes, el més probable és que l’Operació Rufián conclogui amb el diputat d’ERC encapçalant una candidatura més o menys unitària d’esquerres, però sense el concurs del partit liderat per un Oriol Junqueras que ni tan sols va assistir (tampoc la seva mà dreta, la saltimbanqui Elisenda Alamany) a l’acte del passat dia 9 amb Irene Montero. I és natural que així sigui, coneixent la trajectòria dels republicans. Per cert, a aquest presumpte nou líder de les esquerres més pures, no li va importar aliar-se amb la dreta catalana quan li va convenir per introduir-se en món de la política. El 30 de novembre de 2015, proclamava el seu suport incondicional a Artur Mas, com a únic candidat de Junts pel Sí a la presidència de la Generalitat, perquè «pot agradar més o menys, però això ara no va d’elegir un polític o un altre, sinó d’aconseguir la independència». Allò dels principis de Marx. De Groucho, no de Karl.