El mal fer del PSC a Ripoll

Els partits polítics, en teoria, haurien de ser l’eina mitjançant la qual els ciutadans canalitzen les seves demandes, articulen propostes i trien aquells que els representin. A la pràctica, però, són estructures tancades, més semblants a empreses de col·locació que a espais de debat. Només cal observar com funcionen internament: predomina la lleialtat al líder per damunt de les idees i l’obediència per sobre del pensament crític. Es promociona el disciplinat, el que repeteix consignes sense qüestionar-se res, i així, molts partits acaben buidant-se de talent i omplint-se d’obedients administradors d’eslògans. Aquest fenomen explica per què tants governs, sigui quin sigui el seu signe, acaben repetint els mateixos errors: manca de visió, improvisació i un menyspreu gairebé patològic cap a l’autocrítica.

Per la seva banda, els militants d’un partit polític són una part fonamental de la seva estructura i vitalitat. En molts sentits, representen l’ànima viva de la formació política, ja que contribueixen tant a la seva tasca interna com a la seva presència en la societat. La seva importància és clau per disposar i obtenir suport organitzatiu i territorial, per legitimar la democràcia interna, per a la formació i difusió d’idees, per contribuir a la formació política de la ciutadania i, singularment, per disposar de connexió amb la societat. Sense ells, l’activitat política quedaria molt centralitzada i allunyada del territori.

El que ha succeït a Ripoll és un bon exemple d’això que s’acaba de dir. Els regidors Enric Pérez Casas i Anna Belén Avilés, electes pel PSC, varen actuar de bona fe quan varen abstenir-se en el moment d’aprovar els pressupostos de l’Ajuntament per a enguany o això sembla atès que ningú ha dit el contrari. No volien que la ciutat mil·lenària repetís l’esperpent que es va oferir el gener de 2025, sobre el qual Diari de Girona va oferir tota la informació disponible: l’oposició va tombar per segon any consecutiu la proposta de pressupostos vinguda del minoritari govern municipal, Aliança Catalana; l’alcaldessa, Sílvia Orriols, va convertir-la en una qüestió de confiança d’acord amb la llei; els grups municipals a l’oposició -JxCat, ERC, PSC, CUP i Som-hi Ripoll- varen disposar de trenta dies per presentar una moció de censura i conformar un govern alternatiu; l’expectació fou màxima i Ripoll centrà l’atenció mediàtica; el regidor socialista Enric Pérez va sorgir com a candidat a l’alcaldia per consens entre JxCat, ERC i PSC, com es va publicar llavors; Carles Puigdemont va aturar aquesta plausible entesa; JxCat de Ripoll va obeir-lo, però regidors d’aquesta opció van dimitir; i l’alcaldessa d’extrema dreta i independentista va sortir guanyadora del round.

Enguany, els regidors Pérez Casas i Avilès van voler estalviar a Ripoll de reviure un calvari com aquest que enlloc portà gràcies a Puigdemont i JxCat, responsables de que no es fes fora Orriols, per més que ara carreguin contra el PSC. D’això se’n diu embolicar la troca i fer el fariseu. Els regidors socialistes, al contrari, volien fer un bon servei a la ciutat: estalviar-li un nou foc d’encenalls que no portaria enlloc si exceptuem el desànim de la població i la seva frustració. Aquesta vegada qui ha muntat l’espectacle ha estat la direcció del PSC a les comarques gironines, particularment Marc Lamuà, Alfons Jiménez i Sílvia Paneque, per la simple raó de que estaven dormint a la palla, tot i que es fa difícil d’entendre tenint en compte que Pérez Casas era assessor de la consellera. Res de nou en el panorama polític actual. La mediocritat i el seu fruit, el nepotisme, s’han normalitzat.

Soc partidari d’aïllar a l’extrema dreta, sigui espanyola o sigui catalana, com vaig escriure en aquestes pàgines fa mesos. També ho havia fet el regidor Pérez Casas en una publicació local. En aquest punt, ambdós estem d’acord amb el plantejament del president Salvador Illa i també, em sembla, en desacord frontal amb l’actual direcció de JxCat -fer la puta i la Ramoneta a veure què en traiem a canvi-. Soc favorable igualment d’aïllar a l’extrema esquerra, faltaria més!, després de l’experiència del PSOE amb Podem, i a Girona amb la CUP. Però, ara i aquí, soc partidari de dissoldre la direcció del PSC a les comarques gironines: a aquest pas, com sempre, continuaran fent llistes fantasmes quan arribin les municipals per «quedar bé amb Barcelona» i es perdrà l’alcaldia de Girona per anys i panys. Sílvia Orriols, entre barruda i cínica, no deixa de tenir la seva raó quan li dona les gràcies al president Illa per haver desarticulat el PSC a Ripoll: els militants no només són «la base» d’un partit, sinó també els seus constructors socials i polítics, imprescindibles per mantenir-lo arrelat, actiu i democràtic. D’això, en responsabilitzo a Marc Lamuà, primer secretari del PSC a les nostres comarques, per no saber respectar la dignitat dels militants; li falta cintura i li sobra el manu militari amb el que els tracta: són persones, caram! Ara mateix, té focs al Ripollès, a l’Alt Empordà, al Baix Empordà i a la Selva per la senzilla raó de què no trepitja territori i que quan ho fa té el perniciós costum de rebentar-ho tot. El president Salvador Illa, també primer secretari del PSC, hauria de mirar cap a la direcció de la federació gironina: la responsabilitat de tot plegat recau en la mateixa. No hi ha més; tampoc menys.