Assassí en sèrie amb cobertura

Entre 2009 i 2010, com a zelador en un geriàtric d’Olot, Joan Vila va assassinar onze ancians. No es va tractar només de la quantitat, que el converteix en l’assassí més prolífic de l’Espanya recent, sinó de la manera. A diverses de les seves víctimes els va fer ingerir lleixiu. Va ser cru eltat pura, conscient, exercida contra aquells que es trobaven en la fase més vulnerable de la vida. Així ho va determinar la justícia.

Des d’aleshores, Vila compleix condemna a la presó. Com que sempre s’ha sentit una dona atrapada en un cos d’home, ha demanat el canvi de sexe: passar de ser home a ser dona. Ell mateix es fa dir Aida i ha estat traslladat a un mòdul de dones. Vet aquí les contradiccions del sistema: com que el tractament és considerat un dret vinculat a la identitat personal i a la dignitat, Vila hi pot accedir.

El sistema que no va poder evitar els seus crims, o que va arribar massa tard, i que el va condemnar a 127 anys de presó, és el mateix que avui li garanteix l’accés a una intervenció de canvi de gènere finançada amb fons públics. Un procediment que pot rondar els 80.000 euros, assumits per l’Estat. És a dir: pels impostos d’aquests ciutadans.

És això justícia?, es preguntaven els milers de persones que aquesta setmana van comentar la notícia a les xarxes socials. Es pot arribar a entendre que la salut sigui universal i que tots hi tinguem dret. Una pena de presó no és l’anul·lació de la condició humana. Però hi ha alguna cosa molt desestabilitzadora en la imatge d’un assassí múltiple rebent cures costoses finançades per la mateixa societat a la qual va danyar de manera irreparable.

Sobretot quan aquest sistema, que no és una màquina ben engreixada, envia a la cua necessitats urgents dels ciutadans de peu. Com és possible que aquesta mateixa sanitat pública negui tractaments de fertilitat a dones treballadores que no poden concebre? Per posar només un cas. Un canvi de sexe sembla avui dia una necessitat innegable, fins i tot per a un serial killer. Afegiu-hi una llarguíssima llista on la sanitat arriba tard, o no arriba.

Com que he escrit un llibre sobre el cas, després de publicar-se la notícia s’han posat en contacte amb mi diversos mitjans, fins i tot internacionals. El titular va donar la volta al món. M’ha costat explicar les contradiccions del sistema.

Resulta difícil d’acceptar que algú condemnat per delictes tan greus pugui accedir a determinades prestacions públiques, especialment quan el dany causat ha estat tan sever. Pot un assassí en sèrie beneficiar-se d’aquesta caríssima cobertura?