El quiosc de «chuches»

Hi ha un estudi que s’ha fet públic darrerament que m’ha cridat l’atenció. Una llar amb un adult d’entre 30 i 50 anys triplica el consum anual de llaminadures que es menja, dividit per cada persona, en una llar composada per dos adults i dos nens. Les estadístiques en qüestió sempre situen com a més consumidors a la gent de més edat quan es comparen idèntics tipus de llars: parelles sense nens, amb fills ja majors d’edat, etc. No es tracta d’un estudi qualsevol sinó que són les xifres presentades a les taules estadístiques del Panell de Consum Alimentari a Espanya elaborat pel Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Per cert, que aquest ministeri tothom que viatgi en tren a Madrid el veu només d’arribar perquè es davant l’estació d’Atocha, a la plaça de l’Emperador Carles V.

Suposo que hi ha diferents circumstàncies que porten a aquesta situació. En primer lloc les famílies amb nens petits segueixen les pautes d’alimentació saludable que amb el temps s’han anat imposant. La lluita contra l’obesitat infantil provocada pels excessos en el consum de determinat tipus d’aliments -tots sabem quins són- vol evitar el descontrol del passat. En contrast, essent una mica superficials, ho justificaríem dient que una persona de mitjana edat que viu sola no té ningú que la controli o que una parella sense fills tampoc ha de gestionar la mainada. Però jo crec que aquesta explicació no és suficient . Cada cop més gent de 20, 30 anys i més consumint «chuches». He de dir que majoritàriament a la meva generació, sempre hi ha excepcions, quan deixaves l’adolescència deixaves les «chuches». Els meus nebots, entre els 20 i els 30, són el cas perfecte. Segueixen amb les «chuches» com quan eren infants.

També hi ha hagut un canvi important en la manera de comercialitzar les «chuches» i de fet els quioscs i les botigues de barri estratègicament situades prop de les escoles han anat desapareixent per manca de clients. No tant sols perquè es restringeix el consum als nens. Ara entres a un supermercat i hi ha tota mena de gènere pel que fa a les llaminadures i en altres punts de venda com els mateixos cinemes, les benzineres, les estacions i sobretot el comerç online. Hi ha negocis de barri a punts geogràfics dispersos que han aconseguit transformar-se en venedors per internet. He visitat la web d’una botiga de Badajoz i una altra de la comunitat valenciana que mostren vídeos amb els seus locals on hi ha passadissos i prestatges amb tota la varietat de llaminadures fetes al país i a l’estranger. La Disneyland de les «chuches». La primera conclusió és que cada generació ha tingut el seus propi tipus de productes diferents als altres.

Per a mi el referent absolut és el quiosc de «chuches» que hi havia al cantó de la porta del pati al carrer Migdia, que és per on entràvem a classe a La Salle Girona. Des de que hi vaig anar amb sis o set anys a fer primària fins que vaig deixar el centre per anar a fer el batxillerat de lletres a l’Institut Jaume Vicens Vives, la visita diària al quiosc de «l’abuelo» (també hi era sovint «la abuela», quan ell va faltar) era fonamental. La gamma de productes era molt més minsa que la que he vist consumir als anys posteriors. «L’abuelo» anava atenent a tots els cridaners nens que rodejàvem el quiosc, cadascú amb les seves preferències. Pel que fa a les meves, recordo els Palotes, Chupa Chups i els Sugus, fonamentalment de taronja i pinya pel que fa als caramels. També els estreps, marca Zara, de diferents mides, els durs i els tous. Jo solia agafar els més petits que salivava i llepava per despres mullar-los en els sobres de «pica-pica» efervescent. Encara no s’havien imposat les gominoles com els ossets de Haribo o tota la gamma de núvols i similars.

He de dir que hi ha alguna llaminadura que, dècades després, no he deixat de menjar. Entro a una benzinera a pagar i no em puc resistir davant uns Conguitos. Per cert, amb tota una crisi reputacional encetada pels que els consideren racistes i colonials. Els de sempre, amb xocolata amb llet i cacauet. Per a mi superiors als semblants com els Lacasitos o els M&M’S. M’acompanyen quan condueixo i també quan vaig al cinema. L’estrep Zara ja el vaig substituir en el seu moment pel Pepe’s. Evidentment a les estadístiques que he esmentat al principi de l’article soc dels que alimento la tesi dels adults consumidors que no han deixat mai de ser del tot uns infants. Gràcies a Déu.