Badocs, reporters, xafarders de la vida

Atès que aquest pròxim 1 de maig faré vuitanta-cinc anys, crec que ja ha arribat l’hora de posar en ordre el meu llegat. De moment la salut m’ha respectat molt, si voleu que us digui la veritat, no sé ni qui és el meu metge de capçalera, així i tot, o potser per això, ara que encara sé el que em faig, vull posar fil a l’agulla i intentar preservar el que vull que sigui la meva deixa a la societat, tant en l’àmbit artístic com cultural.

Les dues meves obres artístiques més conegudes i emblemàtiques (Palau-sator i els dos murals de ceràmica de l’estació de Sarrià dels Ferrocarrils de la Generalitat, a Barcelona) ja tenen garantida la preservació. Pel que fa a la resta de la meva obra pictòrica, vull seleccionar-ne una part i llegar-la als municipis amb els quals al llarg dels anys hi he tingut una relació més estreta.

Un cop resolt això queda la meva herència intel·lectual i de pensament. Dos bons amics historiadors, en Narcís Selles i en Josep Clara, m’han suggerit que seria bo que fes una selecció dels més de 1000 articles que al llarg dels anys he anat publicant en diferents mitjans, principalment en el Diari de Girona, però també a Presència, la Revista de Girona, El Punt, Los Sitios, la revista Usted, Gerona Información...

D’antuvi havíem pensat publicar aquest recull dels meus millors articles d’una forma independent, però ara sembla que un grup comunicatiu gironí podria estar interessat a embarcar-se en aquesta aventura editorial, no exempta de risc.

Vaig començar a escriure arran de la destrucció (pels Guerrilleros de Cristo Rey) del meu mural de la Fi del món de Palau-Sator, després vaig tornar a patir la repressió de la dictadura quan el Govern Civil em va multar amb 10.000 pessetes, que no tenia, per formar part de la Comissió Cívica que va organitzar una recollida de signatures per l’amnistia i la primera manifestació que es va fer a la ciutat per a protestar pel judici del Procés de Burgos.

Al llarg de la meva vida he escrit de tot: d’art, però també a favor de moltes causes i moviments ciutadans, veïnals, ecològics, per la pau, solidaris, polítics... i en contra dels excessos de tots els poders (internacionals, catalans i gironins). La meva experiència com a professor de plàstica en diferents escoles de la ciutat ha fet que també m’impliqués, i això es reflectís en els meus escrits, en la lluita dels mestres per aconseguir un ensenyament inclusiu i de qualitat per a tothom.

Els que em coneixeu sabeu de la meva incontinència verbal i ara mateix no em puc estar de dir-vos que el grup comunicatiu del qual us parlava, tot just tres paràgrafs abans, és l’Editorial Gavarres, encapçalada des del 2002, any de la seva fundació, pel dinàmic Àngel Madrià. Aquest grup editorial gironí ara mateix publica sis capçaleres semestrals i té tres col·leccions editorials.

Les revistes d’Editorial Gavarres tenen un caràcter independent, obert i plural, s’han convertit en una eina útil per a conèixer la història i la geografia més propera explicada per la mateixa gent del territori.

Amb la idea d’exposar el meu projecte, em vaig desplaçar fins a Cassà, on vaig conèixer in situ la infraestructura que té l’editorial situada en una nau industrial. Allà em vaig retrobar amb la Montse Casas, l’altra ànima d’EG. La Montse va ser una de les meves primeres secretàries. Durant una bona temporada em passà a màquina i va corregir gramaticalment els meus escrits, una feina impagable que al llarg dels anys ha fet molta gent als quals mai agrairé prou el seu esforç i dedicació, estic pensant amb gent com ara Narcís-Jordi Aragó, el meu germà Ernest, la Neus Saguer, la Carme Bagaria, en Lluís Camps...

L’Àngel Madrià té un do de gents, és un «bon charmant», una persona cordial, amable i bon professional. És un gran coneixedor tant del món cultural de les comarques gironines, com de les elits. Es fa amb els que manen, però a la vegada se sent proper de la gent més popular i marginal, tant de la ciutat com dels pobles més petits.

N’havia sentit a parlar, sabia qui era, però no havia tingut ocasió de parlar mai amb l’Àngel d’una forma extensa i franca, com el dia aquell que vaig anar a Cassà. De seguida em vaig adonar que compartim tarannàs propers als que tenia el mestre Josep Pla. Ambdós som uns reporters empedreïts, cronistes badocs, xafarders impenitents de la vida quotidiana gironina.

Editorial Gavarres ens oferí publicar el recull dels nostres articles en la seva col·lecció E.G. Narratives. Tots els llibres d’aquesta col·lecció són presentats en una doble portada en color feta pel gran dibuixant gironí Àngel del Pozo, el genial il·lustrador que tants anys va fer els cartells d’Els Pastorets de Girona que recuperà i dirigí, durant tants anys, en Joan Ribas.

Després d’una llarga i profitosa conversa en Madrià ens confirmà que estaria disposat a editar la selecció dels nostres articles i pronuncià les famoses paraules «Sí, vull», anant més lluny del que nosaltres mateixos esperàvem, tot suggerint que el recull d’articles n’hauria d’aplegar almenys un centenar.

Sort del cotxe d’en Narcís Selles que m’acompanyà, perquè vaig sortir de l’Editorial Gavarres carregat de llibres i revistes. Esperem que aquesta bona acollida que vaig tenir a Cassà vingui seguida d’un gran èxit de vendes d’un llibre que des d’ara ja anhelo amb delit i que espero que faci les delícies de tothom.

Subscriu-te per seguir llegint