Menys TikTok i més biblioteques

Fa uns dies, en el marc d’un debat sobre la unitat de les esquerres, en Gabriel Rufián, diputat al Congrés per ERC, va fer unes declaracions que, com a més suau, van ser desafortunades. Recordem la frase, «prefereixo omplir TikToks, que biblioteques». Una afirmació d’aquest calibre venint d’una persona que vol trencar motlles en l’àmbit polític i d’esquerra, legitima una de les pitjors xacres o eines de distracció massiva que ens venen de les grans tecnològiques, i que, per cert, semblava es volia posar fre amb mesures de restricció als menors de 16 anys (com si els majors de 16 i els que ja han sucumbit a la demència digital amb 18-20-25 anys, no necessitessin recursos, eines, alfabetització mediàtica i pensament crític, per afrontar amb més capacitat i criteri els embats de la desinformació, distracció, addicció, etc.).

Però no és només la relliscada d’en Rufián, també el president del Govern espanyol, està utilitzant aquesta xarxa social de vídeos curts i missatges simples per comunicar píndoles i relats polítics, especialment als usuaris habituals d’aquesta xarxa, joves en la seva gran majoria. Que el Col·legi de Bibliotecaris hagi fet una queixa, compartida per tot el sector cultural, és el mínim, però que no hagi tingut gaire transcendència institucional és més preocupant.

També és sorprenent (o no) que dins el seu partit i altres partits d’esquerra, no s’hagi prestat gaire atenció a l’afer. Sí ho ha estat a molts àmbits socials, d’ensenyament, culturals, periodístics i terapèutics (per l’epidèmia d’impactes psicològics de les addiccions i l’abús de les xarxes socials i internet en general).

Raó del silenci, només trencat pels que volen fer llenya d’en Rufián i el front d’esquerres? Que molts líders, quadres i militants polítics fa anys que estan immersos a les xarxes socials com a eina de comunicació fàcil, barata, còmoda, mentre els locals dels seus partits estan mig buits o infrautilitzats per la constant utilització de l’estríming, Zoom, o les moltes aplicacions telemàtiques de Google o Microsoft i quan la presència física implicada al teixit associatiu, ha caigut a nivells que haurien de preocupar als mateixos partits i organitzacions.

Com diuen diferents experts, crítics sobre els impactes de la digitalització massiva, i d’una internet que no té res a veure amb la inicial, la ideologia ciberfetitxista que l’acompanya està fent petita la democràcia i generant una realitat social disminuïda i no augmentada (la creença de que les xarxes ens faciliten una comunicació més gran i/o informació, és totalment falsa, ja que ens la donen multiplicada i distorsionada, més enllà que ara estigui esbiaixada pels algoritmes), provocant la pèrdua dels vincles psicoafectius (en l’àmbit personal) i el compromís per a l’acció (en l’àmbit polític). Com ja vaig insistint fa molts anys, i com torno a insistir en el meu pòdcast Política és pedagogia, produït per Empordà TV i amb suport de diferents entitats. Molts anys, vol dir, entre altres exemples, que a les 48h. del 15-M (del 2011), ja sabia com acabaria. I si voleu també, quan el «procés» va començar a utilitzar les mateixes eines, ben explicades a la triomfalista obra Sobirania.cat, també sabia com acabaria, més enllà d’altres factors polítics de pes (manca de correlació de forces que fins i tot un cec podia veure).

El nou argument ara per fer servir TikTok, és que com que els joves estan aquí (no tots) i no a les biblioteques, el més fàcil o ràpid és utilitzar aquesta via per fer arribar el teu missatge, que ha de ser forçosament curt, simple i visual. És a dir, abonant el que ja de per si és la màxima expressió de disrupció del pensament crític i dels efectes psiconeurolingüístics, com estan demostrant fa anys científics de rigor, menyspreats pels tecnòlegs «geeks» (entusiastes de les tecnologies) i ignorats o silenciats per quasi tota la classe política d’esquerres (com més a l’esquerra encara més).

La desafortunada frase d’en Rufián no em preocuparia si fos un rampell o un titular que tant busca fer, el preocupant és que pugui ser la punta de l’iceberg de què pensen, però no diuen, les esquerres (indepes o no), ara amb les presses per «combatre» a l’extrema dreta o copsant que la joventut els ha donat l’esquena (òbviament, com a subclasse que avui són).

I aquí una de les grans contradiccions, doncs una bona pedagogia social i política sempre ha ajudat a les esquerres. La cultura, l’educació, un potent ensenyament públic (com hi havia a la 2a República), una bona xarxa de biblioteques populars (no com ara, que algunes semblen museus privats, amb horaris intermitents i sense interacció amb el teixit associatiu), una formació de professorat, i uns moviments de renovació pedagògica pioners com hi havia els anys 60-70, per no dir, i saltem a la cultura popular, els ateneus obrers, artesans, culturals, més cooperatives i sindicats. O les universitats populars, que els anys 80 el PSOE va eliminar i convertir en centres cívics. Fa poc, en el meu pòdcast, posava com a exemple a Josep Pallach, polític i pedagog, quan als anys 30 del segle passat, va escriure entre els 12 i 17 anys tota una sèrie d’articles que van ser publicats en el llibre La joventut de la revolució.

Quin adolescent actualment sotmès a les xarxes socials i a una educació sense humanitats, escriuria a aquesta edat, durant cinc anys, i ho faria sobre, per exemple, la joventut oblidada, la joventut com a subclasse o la joventut low-cost a TikTok? L’analfabetisme funcional serà la tomba de totes les esquerres, fins i tot de les que estan avui governant.

Subscriu-te per seguir llegint