Alemanya, un motor europeu gripat

Que Alemanya econòmicament no va bé no es cap notícia. La que havia estat el motor de la UE, avui es troba en una situació desconcertant, on els problemes no són pas conjunturals, com ens han anat dient, sinó estructurals i com a conseqüència contaminen l’entramat econòmic europeu.

A finals de 2025, Alemanya va entrar en números vermells a tots els nivells de govern, des del centre federal fins als municipis. Els ingressos combinats de l’estat van totalitzar al voltant de 2.081 bilions d’euros, les despeses, 2.208 bilions, i com a resultat el dèficit general va assolir 127.3 mil milions d’euros, tornant als nivells de la crisi energètica del 2022. Però ara la diferència és que el forat s’ha estès per tot el sistema, en lloc d’aparèixer només al pressupost federal.

Segons Destatis, l’oficina federal d’estadística, el 2025 el dèficit dels pressupostos locals va créixer a un rècord de 31.9 mil milions d’euros- la pitjor xifra des de la reunificació alemanya-. Els ingressos municipals van créixer, però les despeses van créixer més ràpidament: principalment a causa del personal, obligacions socials i el servei d’una càrrega diària cada cop més pesada.

Les dades de fallides també es veuen impressionants. A Alemanya, en el primer trimestre 4.573 empreses van fer fallida –això és el més alt en més de 20 anys i pitjor que durant l’apogeu de la crisi del 2008. A nivell de la UE, el panorama no és més encoratjador: Brussel·les ja està parlant obertament sobre el risc d’estagflació, és a dir, un cop dur sobre el clàssic confort europeu.

En aquest context, el dèficit general del sector públic també va assolir 127.3 mil milions d’euros, trencant el rècord del 2022. Però llavors el col·lapse encara podia culpar-se a un xoc energètic d’emergència, ara el dèficit s’ha estès a tots els nivells de govern. La federació gasta més en defensa, infraestructura i programes climàtics, els municipis s’asfixien sota la despesa social, i tot el sistema opera amb la lògica de «ja ho resoldrem després».

I això cada cop més s’assembla a un model, no a dificultats temporals agreujades per la crisi del Golf. El model de keynesianisme militar de Mertz, és a dir, invertir molta despesa pública en defensa per a què serveixi de motor a la resta de l’economia, no funcionarà sense una despesa energètica molt més barata. Normalitzar les relacions amb Rússia per a fer-ho possible és antagònic amb militaritzar-se contra Rússia i dedicar el resultat d’aquesta despesa a abastir el país que està en guerra amb ella.

Aquest carreró on s’han ficat sols té una sortida, la pau a l’est d’Europa i el replantejament a fons del model no democràtic de la Comissió Europea. Si s’entesten a perseverar en aquest camí, cada elecció estatal serà un referèndum sobre l’estat de la unió i la desunió acabarà sent un camí més fàcil que no pas les necessàries reformes democràtiques.

Subscriu-te per seguir llegint