No em toquis Sant Jordi

És legítim debatre sobre qualsevol tradició, però costa entendre què es pretén quan es qüestiona Sant Jordi justament en allò que el fa únic. Per a molts catalans, i jo m’hi compto, no és només una jornada al voltant dels llibres, sinó una festa pròpia, estimada i plena de sentit. És un dia d’afecte cap als més propers, de compartir roses i llibres amb la família, amb la parella, amb els amics o amb aquelles persones que formen part de la nostra vida. Reduir-ho tot plegat a un simple Dia del Llibre és empetitir una celebració que té valor precisament perquè va molt més enllà.

Es pot discrepar, naturalment, però els mateixos que pretenen desdibuixar Sant Jordi canviant-li el nom i que semblen incòmodes amb aquesta singularitat, probablement posarien el crit al cel si algú proposés substituir Nadal per una Festa d’Hivern o la Pasqua per l’arribada de la primavera. Quan la tradició és d’altres, el nom es respecta; quan és catalana, sembla que sempre s’hagi de traduir, rebaixar o fer més neutra. I aquesta asimetria diu moltes coses.

Els molesta que Catalunya tingui una festa pròpia, reconeixible i viscuda massivament al carrer. Els incomoda que hi hagi una celebració que uneixi cultura, amor, llengua i sentiment de comunitat sense necessitat d’assemblar-se a cap altra. Busquen diluir-ne la identitat.

Sant Jordi és una de les expressions més belles i més cíviques que té Catalunya. No exclou ningú, no va contra ningú i no necessita assemblar-se a cap altra festa per ser valuosa. Al contrari: convida a sortir al carrer, a regalar, a llegir, a estimar i a compartir. Precisament per això molts no entenem aquesta voluntat d’embolicar la troca. Catalunya pot i ha de poder tenir una festa pròpia, amb nom propi i amb un sentit propi, sense que ningú senti la necessitat de dissoldre-la en una etiqueta genèrica. Sant Jordi és Sant Jordi, i aquesta és justament la seva força. En resum: no em toquis Sant Jordi. O com diria algú: Toca’t els ous.

Subscriu-te per seguir llegint