De nou, amb l’abstencionisme electoral

La sèrie històrica d’eleccions permet observar com el percentatge de persones que no voten ha augmentat en els comicis recents. Si es comproven els resultats electorals i s’inclouen les tres últimes eleccions autonòmiques, es demostra que ha pujat l’abstenció i en cap cas es pot atribuir al mal temps.

Moltes persones no s’acosten a les urnes i ho poden fer, atès que els és igual el resultat; consideren que la dreta i l’esquerra, tret d’afers morals, són semblants en mesures econòmiques. Ara bé, quan es viu en temps de sotsobra, la gent s’angunieja, se sent apel·lada i acaba dipositant el vot a les urnes per continuar amb el partit que governa o per un que faci fora el que els ha perjudicat econòmicament.

La valoració de l’abstencionisme, segons la ciència social, és que els ciutadans no exerceixen el vot si consideren que tot està políticament bé i el govern no molesta, perquè com més invisible, millor per a tothom. L’abstenció és, doncs, una demostració de confiança en el sistema. José Enrique Rodó, escriptor i polític uruguaià, escrigué: «Els partits polítics no moren de mort natural, se suïciden». Des que hi ha democràcia, per raons inversemblants, hem vist esfumar-se partits o reconvertir-se un cop morts; fins i tot alguns de guanyadors, com l’UCD d’Adolfo Suárez i CiU. Altres de minoritaris, com el PC, C’s o l’UPyD, s’han engrunat del tot, i AP es transformà en el PP. Sencers romanen el PSOE, el PNB i ERC, els tres històrics.

Tot assenyala que a Andalusia, el 17 de maig, dia de les eleccions autonòmiques, Juan Manuel Moreno Bonilla, conegut com a Juanma, es revalidarà i tornarà a guanyar: un reconeixement a la seva persona i a la seva tasca política. És net de jornalers: l’avi matern era un camperol d’ideologia socialista i l’avi patern, molt conservador, es dedicava a contractar jornalers per als terratinents.

Tinc la sensació, pels anys de permanència de J. Pujol com a president de la Generalitat, que en les autonòmiques, en ser tan domèstiques, quasi familiars, es vota molt a la persona i menys a l’obra de govern, excepte que hagi estat escandalosament desastrosa, hagi molestat molt els ciutadans o que en l’últim tram de govern li hagi crescut una forta oposició que el vulgui fer fora per inútil.

Com va passar en la formació del primer tripartit del 2003 al 2006, quan CiU, liderada per Artur Mas -malgrat haver guanyat en nombre d’escons al PSC de Pasqual Maragall-, va haver d’anar a l’oposició després de vint-i-tres anys de govern. Això va ser perquè un espavilat d’ERC, Joan Puigcercós, va convèncer Maragall que, si se sumaven els parlamentaris del PSC, ICV i ERC, en feien més que CiU i guanyaven. Per primera vegada no es va respectar la llista més votada com a mereixedora de formar el nou govern.

D’aleshores ençà s’ha imposat el criteri que el més important no és ser el partit més triat a les urnes, sinó el partit capaç de maniobrar després del resultat electoral i formar govern. Ser govern no significa haver guanyat en les votacions, sinó no haver perdut i tenir l’habilitat per reunir-se amb altres grups, no deixant manar la llista més votada. Per exemple, la gran notícia en les últimes eleccions és que el PSOE no les ha guanyat, però tampoc les ha perdut, atès que ha fet seu el govern i, d’aquesta manera, demostra que és el vencedor.

El pare de Juanma era un immigrant resident a Catalunya, lloc on va néixer l’actual president andalús l’1 de maig de 1970, el Dia Internacional dels Treballadors, la trista efemèride que el franquisme abolí. Va deixar de ser el dia de la classe obrera i fins i tot se li va canviar el nom per Fiesta de la Exaltación del Trabajo. La jornada patí un canvi radical, puix que es va transformar la jornada de lluita laboral: durant el franquisme, l’1 de maig va passar a ser un acte de propaganda del règim.

Avui estem a 22 d’abril, el dia 1 de maig és divendres de la setmana entrant i se celebraran mobilitzacions; la més concorreguda serà a la plaça de Tetuan de Barcelona, convocada al matí, ja que el divendres és dia festiu, un pont molt llaminer.

Andalusia serà de nou el gran teatre electoral i molts dels personatges anteriors, que sortien en la representació escènica durant el període de campanya, han mort físicament o políticament, perquè ningú els convidarà.

La setmana passada el PSOE va aterrar a Barcelona per beatificar P. Sánchez després del seu viatge a la Xina i van celebrar la Global Progressive Mobilisation. TV3 en va fer un tractament informatiu que recordava els del NO-DO, com l’espectacle de la inauguració d’un pantà per part de Franco. La comunicació televisiva de la trobada de presidents -sense cap país cabdal i seriós, tret del Brasil- va ser tan kitsch que fins i tot vaig creure que havien anat al magatzem on tenien desat un gran cel mediterrani i molt blau, el van treure i el van desplegar per fer bonic damunt dels caps dels líders allí presents.

L’exhibició de poder del PSOE estant en el govern els perjudica més que no pas els beneficia. I han recorregut a Catalunya per fer l’acte perquè cap altra televisió autonòmica hauria estat tan servil.

Subscriu-te per seguir llegint