El retorn de la joventut

Es parla que els joves tornen al debat públic. En realitat, no n’han marxat mai, per més que la seva veu pugui haver passat relativament desapercebuda durant algun temps. El canvi natural d’una generació a una altra s’ha fet evident en aquests darrers anys, a mesura que la tecnologia ha obert noves possibilitats i el relat històric de la Transició –l’autoconsciència històrica de la nostra democràcia– ha entrat en crisi. La irrupció de la joventut aporta una mirada nova i, potser, una cultura diferent, amb valors i referents més o menys consolidats. Però també ens parla d’una reacció davant el malestar social. Del 15-M en va sorgir una joventut que, des de l’esquerra, reclamava canvis estructurals al país. Més endavant, els vents van girar i una nova generació va començar a oferir respostes polítiques molt més a la dreta, no només a Espanya, sinó a tot el continent. Les solucions definitives a qüestions complexes ens duen de retorn a plantejaments clarament populistes que, en certa manera, subratllen la gravetat dels problemes que afrontem.

La pregunta de fons, tanmateix, és la cultura. Porta la joventut una nova cultura? En part sí, com no pot ser d’una altra manera: els seus traumes no coincideixen exactament amb els nostres, ni tampoc els seus interessos. Però, no ha estat sempre així?

Sabem que la paraula «cultura» ve del verb llatí colĕre, que significa «cultivar», i dona a entendre que la cultura s’associa amb la cura: amb la cura de la terra, en primer lloc, però també amb la dels carrers, de les ciutats, de la mateixa ànima... En aquest sentit, colĕre es contraposava a una vella paraula grega que després passaria al patrimoni comú d’Occident: accídia. L’accídia, en el seu origen, feia referència al fet de privar un difunt dels ritus preceptius. Quan, a la Ilíada, el rei Príam va implorar a Aquil·les que li lliurés el cos del seu fill Hèctor, era precisament per no caure en l’accídia. Estimar algú implica cuidar-lo. La tradició cristiana posterior aplicarà aquesta paraula a la deixadesa de l’ànima i n’assenyalarà dues manifestacions oposades entre si: la tristesa apàtica i l’activitat incessant.

La pregunta que cal fer-se, doncs, no és si la joventut té o no raó en les seves demandes –moltes d’elles urgents i legítimes–, sinó si darrere seu podem trobar una cultura forta i exigent o si es tracta d’un mer estat d’opinió. Les opinions poden canviar de la nit al dia; en canvi, la cultura és més estable, perquè no s’alimenta només d’indignació o d’algoritmes.

Es diria que el temps és allò que ens falta en una època marcada per la urgència. A les xarxes socials, qualsevol esvalotador es converteix fàcilment en una icona capaç de pervertir les arrels del debat públic amb les seves gracietes barates. L’accídia, per la seva banda, es tradueix en una distracció permanent i en un zàping continu entre estímuls i emocions. No hi ha millor demostració d’aquest mal contemporani que l’scrolling maníac de molts de nosaltres. Com habitar plenament el temps que vivim? Com protegir-nos de les modes agressives i de la pèrdua de valors?

M’agradaria tenir una resposta, però no la tinc. La tecnologia ha transformat del tot els fonaments de la nostra identitat i ho continuarà fent en el futur. Isaiah Berlin deia que és impossible endarrerir les agulles del rellotge: no podem tornar enrere ni suspendre el temps que ens ha tocat viure. Tot i això, sí que és possible decidir com habitar-lo. Cap generació no inaugura el món des de zero; cadascuna rep una herència i tria si la cultiva o l’abandona. n

Subscriu-te per seguir llegint