Els estudiants són el futur: glups

A l’Ernest vam canviar-lo de col·legi quan tenia deu anys, ens tenia espantats perquè a col·legi, en lloc d’estudiar i aprendre -dos verbs l’íntima relació dels quals avui tendeix a oblidar-se-, feien projectes, ni que tingués jo un fill enginyer. Tants projectes feien en aquella escola pública, que l’Ernest era un projecte d’estudiant, i abans que es convertís en un projecte d’adult, vam inscriure’l en un col·legi concertat. Significava gastar diners en la seva educació, però consideràrem que valia la pena si amb això teníem un fill en lloc d’un projecte de fill. Un considera ridícul que la tasca per a fer a casa, d’una setmana per l’altra, fos explicar quin grup de música catalana li agradava més. O que a la pregunta de què havia fet durant tot el matí a classe, el nen ens respongués «pintar un mandala». Però és clar, un no és pedagog, què sap de com ensenyar, de fet, jo ni tan sols sabia què coi era un mandala, em pensava que l’Ernest havia pintat amb els seus companys uns frescos al sostre de la catedral que riguin-se vostès de Miquel Àngel.

No sembla que la cosa hagi de millorar, fa poc vaig llegir que el 27% d’alumnes d’ESO passen de curs amb suspensos, i això que per a suspendre avui dia cal posar-hi ganes, requereix tot un esforç, diria que més que per a aprovar i tot. Al pas que anem, podrem donar-nos per satisfets si els nostres fills arriben a saber alguna cosa, ni que siguin els dies de la setmana en versió projecte, en acabar els estudis. No passa res si suspenen, no passa res si esvaloten, no passa res si no agafen un llibre i no passa res si es converteixen en uns adults imbècils. Es tracta d’evitar que se sentin discriminats per culpa d’un suspens o un càstig. Els joves són de sucre i cal acaronar-los.

Lionel Shriver situa la seva nova novel·la, Manía, en un any 2011 no del tot inconcebible, ja que es diria que ens hi encaminem. A Manía, la societat ha abraçat l’anomenada Paritat Mental, segons la qual tothom és igual, ja no hi ha llestos ni tontos, fins i tot aquestes paraules han estat prohibides, de manera que la protagonista perd la feina per recomanar als seus alumnes L’idiota, de Dostoievski. A l’escola, si un alumne assegura que 2+2 són 5, el professor no pot reconvenir-lo, ni tan sols corregir-lo, ja que és la seva opinió, i és tan vàlida com qualsevol altra. Aquest sistema d’ensenyament es perllonga des de primària fins a la universitat. Si aquí no hem arribat encara a aquest punt, deu faltar poc per a assolir-lo.

En la novel·la, la societat ha aconseguit la felicitat total, ja ningú se sent discriminat per no ser tan llest com els altres. No només això sinó que, com més estúpid és algú, més prospera professional i socialment, fins i tot políticament (segurament, per a inspirar-se, Shriver va visitar el nostre país), ja que els ciutadans estúpids trien governants estúpids, abominen dels que semblen intel·ligents. «Un president amb carisma i sentit de l’humor té el mateix efecte que els mots encreuats del New York Times: fa creure als seus votants que els passa o els falta alguna cosa», escriu la narradora. En el llibre, un Obama massa preparat perd les primàries demòcrates contra un Biden a qui la gent estúpida hi reconeix un dels seus. Més tard, aquest perd les eleccions perquè el candidat perfecte «ha d’estar desinformat, tenir una pèssima educació, mostrar-se vulgar, viure aliè a la resta del món, ser poc agraciat i si pot ser, també gras, i poc inclinat a seguir els consells dels més experimentats». Només li falta a Shriver afegir cabells de color taronja al retrat.

Una societat perfecta i feliç no discrimina segons la intel·ligència, permet -millor dit: promou- que els més estúpids arribin a ser metges, enginyers, advocats, arquitectes, científics, economistes i polítics. A aquest futur ens encaminem amb l’ensenyament actual i, com als Estats Units de la novel·la, d’aquí a uns anys els cotxes fabricats aquí no funcionaran, els ponts cauran, els trens descarrilaran (bé, més encara), els metges no distingiran el dit polze de l’aorta, el camp no produirà, els bancs faran fallida, els edificis s’esfondraran, preferirem pelar una pastanaga amb les ungles abans que amb un pelador de verdures fet a Barcelona i, això sí, els polítics seran igual que ara, no poden empitjorar.

Subscriu-te per seguir llegint