Noves tradicions

I així, què fareu per Sant Jordi?, deixa anar la Victòria, com qui no vol la cosa. Ens girem totes per mirar-la: què vols dir, què farem per Sant Jordi?, responc jo, sense tenir clar si l’estic entenent o no. La Mila també la replica (Què vols que fem!, exclama, sorpresa). La Júlia no diu res, però ens mira a la Mila i a mi amb expressió de terror aprofitant que la Victòria ha seguit picant ceba i no ens està mirant. Sense adonar-se de l’alarma que ha creat, s’eixuga les llàgrimes amb el dors de la mà i, fent ganyotes per intentar alleujar la picor dels ulls, ens respon que havia pensat que podríem quedar les quatre i anar a fer un volt per les parades de llibres. «I podríem fer com un amic invisible i cadascuna compra un llibre per a una altra», suggereix, com si se li acabés d’ocórrer.

La tensió de l’ambient s’esvaeix de cop. Les tres havíem pensat que ens estava a punt de dir que havia quedat amb el psicòpata maltractador, però ha estat una falsa alarma. «El que tu vols és no quedar-te sense llibre, tia!», deixa anar la Júlia, que no pot amagar el somriure que ha substituït la mirada de pànic que tenia fa només uns segons. «Mmmm… també!», admet la picadora oficial de ceba. «Però, sobretot, el que no vull és quedar-me a casa. I tampoc em sento prou forta com per passejar sola per les parades entre parelles regalant-se roses i exhibint el seu amor: us sonarà immadur, però sé que em sentiria molt desgraciada», confessa.

L’entenem perfectament. «No sé si als tius els passa el mateix, però sí, és un d’aquells dies complicats per ser soltera. O per semblar-ho!», confirmo. Parlo de l’experiència d’aguantar mirades de compassió de persones que no conec de res (o conegudes, tant se val) quan tafanejo llibres jo sola, i els explico que un any em vaig comprar una rosa per utilitzar-la com una mena d’escut antillàstima. «Jo no puc suportar aquestes dones, perquè solen ser dones, que et troben i et pregunten quantes roses t’han regalat -coincideix la Júlia-. I mireu que jo sempre he dit que prefereixo els llibres però, quan et miren amb aquella cara de superioritat, hi ha vegades que em fan sentir molt malament i altres vegades em fan venir ganes de matar-les». Fins i tot la Mila se sent cohibida passejant sola pel centre de Girona el 23 d’abril: en Pau odia les aglomeracions i no els veureu mai per la Rambla presumint d’estar molt enamorats, però ella no vol renunciar a gaudir de l’ambient del dia de Sant Jordi. «Ja sé que en Pau és un sol i m’estima molt, però veure tant d’amor a l’ambient em fa arribar a casa de mal humor i sempre li acabo rebotint el llibre que li he comprat perquè li dic que no se’l mereix, pobre!», diu.

La Victòria, que ja ha posat la ceba a sofregir a foc baix i s’ha rentat les mans, ha omplert quatre copes de vi i ens les reparteix mentre quasi-afirma: Així, quedem a les 6 on sempre? «Per mi, perfecte», contesta la Mila, fent dringar la seva copa amb la de la Victòria. La Júlia i jo ens afegim al brindis. Per les noves tradicions.

Subscriu-te per seguir llegint