Per una nova llei d’atenció a la dependència

L’actual Llei d’autonomia i atenció a la dependència (Lapaf) (Llei 39/2006) va néixer el 14 de desembre d’aquell any i va ser aprovada per unanimitat pel Congrés de Diputats i Diputades. Des de l’inici es va fer visible que la Llei havia nascut infrafinançada i que no donava resposta a les necessitats socials. A més, en la crisi del 2008 es va aprofitar per endarrerir l’aplicació d’alguns aspectes de la llei i retallar el pressupost dedicat al seu desenvolupament.

Va ser fins a l’any 2020 que, fruit de la pressió social i sindical, s’aconsegueix implementar un Pla de Xoc amb l’objectiu de reduir les llistes d’espera i avançar en els aspectes que s’havien aturat per manca de pressupost.

Tot i això l’aportació estatal encara no arriba al 29% del pressupost dedicat a l’aplicació de la Llei, quan el compromís inicial era que seria del 50% i la resta seria aportat per les CCAA. Tampoc les CCAA han estat a l’alçada de les necessitats, reduint inclús la seva aportació en diversos períodes.

Evidentment, tot això afecta els serveis. Una prova del que es diu, és que l’any 2025 el temps mitjà en les llistes d’espera és de 341 dies, set més que l’any anterior. Van morir 32.704 persones que es trobaven en llista d’espera del sistema de dependència: 17.994 (8,26%) persones pendents de resolució de grau de dependència i 14.710 (6,75%) sense haver pogut exercir els seus drets, fins i tot tenint reconeguda la seva situació de dependència (dades de l’Imserso, 31/12/2025).

A Catalunya, el temps mitjà en les llistes d’espera és de 276 dies, cinc menys que l’any anterior. Van morir 9.116 persones que es trobaven en llista d’espera del sistema de dependència: 4.565 (12%) persones pendents de la resolució del grau, i 4.551 (11.96%) tenia ja el dret reconegut, a l’espera de la resolució de la prestació o Servei (dades de l’Imserso, 31/12/2025).

També s’ha de constatar que segons dades de l’Imserso la inversió total en cures solament representa un 0,8% del PIB estatal quan la mitjana de la UE és d’un 1,6% i alguns països s’apropen al 4%.

És evident que sense un millor finançament no es podrà fer efectiva l’aplicació de la Llei i moltes persones continuaran veient negats els seus drets a la cura. Plantejar-se l’objectiu de què els pressupostos dedicats a aquesta Llei arribin, a curt termini, a un 2% del PIB ha de ser una aspiració social i política.

Malgrat tot, el Projecte de Llei que modifica la Llei 39/2006 de 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les Persones en situació de dependència suposa un avenç, tot i que cal incorporar i fer modificacions d’aquelles esmenes que han presentat diferents organitzacions, entre elles CCOO, per a millorar el text de la Llei i avançar en drets i qualitat de vida de les persones grans. I com no, els grups parlamentaris tenen un paper important en la seva aprovació, i per això és necessari que votin a favor del projecte perquè, en el seu conjunt, suposa un avenç en la millora de l’atenció de les cures en el nostre país.

És imprescindible també, com he dit anteriorment, que s’aprovin les mesures econòmiques necessàries per garantir la seva correcta aplicació.

Subscriu-te per seguir llegint