Justícia, sí; escorxadors, no

Les declaracions del magistrat Jesús Villegas en un programa televisiu –«les ovelles negres, a l’escorxador»–, en resposta a les crítiques del ministre Félix Bolaños cap als jutges d’instrucció de Madrid, han desfermat una ona de comentaris i posicionaments encesos. No és per menys: cada paraula pronunciada per un jutge en públic porta amb si el pes de tota una institució, i el seu ressò transcendeix el que és anecdòtic. Allò que a simple vista va ser una reacció indignada davant d’una possible ingerència política esdevé, en repetir-se, un símptoma d’alguna cosa més preocupant: la pèrdua de compostura institucional en un terreny on hauria d’imperar la moderació, el respecte i la contenció. En democràcia, la separació de poders no és un ideal abstracte, sinó l’argamassa que evita que l’edifici de l’Estat s’enfonsi. La legitimació dels governs depèn tant del vot ciutadà com del control judicial dels seus actes; i la legitimació dels jutges es manté, al seu torn, en la confiança dels ciutadans i en la seva fidelitat al principi d’imparcialitat. Si qualsevol d’aquests pilars es trenca per excés o passió, tot el sistema s’enfonsa.

Ningú nega que les paraules del ministre Bolaños –en qüestionar l’actuació del jutge Peinado i suggerir que la judicatura «hauria de respondre davant la ciutadania»– constitueixen una intromissió desafortunada; impròpia d’un membre del Govern d’Espanya. Un poder polític no pot deslegitimar l’acció judicial sense minar així el seu propi fonament constitucional. Però la resposta judicial no ha de caure en la mateixa dinàmica. Si l’Executiu peca d’imprudència en opinar sobre causes obertes, el Judicial s’equivoca quan adopta el to de les xarxes socials o de la indignació televisiva. La frase de Villegas pot entendre’s com una metàfora –una expressió de rebuig cap a aquells que embruten la toga amb pràctiques corruptes o poc ètiques–, però dita per un jutge en públic, conté una connotació molt més greu. La justícia no pot associar-se amb l’escorxador, la venjança o la neteja. El seu paper no és el de seleccionar qui mereix mort simbòlica, sinó el de garantir que tots, fins i tot els més detestables, tinguin dret a un procés just. En un estat de dret, la justícia corregeix, no extermina; discerneix, no venja. 

El paradoxal és que aquesta retòrica punitiva acaba debilitant la mateixa causa que pretén defensar. Si la ciutadania percep els jutges com un poder aïrat i venjatiu, la confiança en la seva imparcialitat es ressent. I quan el debat públic sobre justícia es desplaça cap al terreny de la injúria o de l’espectacle, es compromet la dignitat mateixa del Poder Judicial. La fortalesa de la justícia radica en la seva serenitat i distància del soroll polític: dues virtuts tant escasses avui com imprescindibles. 

Tampoc no hem d’oblidar que els jutges no són responsables davant l’opinió pública, sinó davant la llei. La seva autoritat no prové de l’aplaudiment, sinó de la coherència de les seves resolucions i de la seva fidelitat a les garanties processals. La justícia és, per naturalesa, una forma de racionalitat; la seva funció és frenar els excessos, no imitar-los. En el moment en què un magistrat adopta el llenguatge del carrer –encara que ho faci per indignació legítima–, difumina els límits entre el poder judicial i l’espai mediàtic, contaminant la independència que tant reclama. Defensar la independència judicial avui requereix més que reclamar respecte des del govern: exigeix autodisciplina institucional dins la judicatura. Significa sostenir la compostura encara que la classe política s’enredi en la demagògia; significa recordar que l’autoritat del jutge no s’aconsegueix amb frases contundents, sinó amb principis ferms. En temps de polarització, la temprança és una forma de valentia.

El veritable desafiament, per tant, no està en «portar a l’escorxador» ningú –ni polítics ni jutges–, sinó en restaurar la confiança mútua entre poders. La crítica entre ells és legítima, fins i tot saludable, sempre que es mantingui dins dels marges de respecte institucional que fan possible la convivència democràtica. Quan aquests marges es trenquen, la justícia corre el risc de convertir-se en una arma, i la política, en una batalla sense àrbitre.

Defensar la separació de poders implica també defensar el to, les formes i els límits del discurs públic. Significa recordar que no tot val, i que la justícia, si vol continuar sent l’últim refugi de la raó, ha de parlar des de la llei, no des de la còlera. Perquè la justícia s’honra amb decisions justes, fonamentades i prudents. En l’equilibri entre independència i moderació resideix, encara, la dignitat del nostre estat de dret.

Subscriu-te per seguir llegint