Vols curts i trens al límit

Vueling ha presentat aquesta setmana una connexió aèria entre Barcelona i Logronyo. En plena emergència climàtica, i quan Europa debat des de fa anys com reduir els vols curts substituïbles pel tren, continuem inaugurant rutes entre ciutats relativament properes, mentre el discurs oficial insisteix que cal descarbonitzar la mobilitat.

En els últims anys, alguns països han prohibit vols domèstics quan hi havia una alternativa ferroviària inferior a les tres hores. A Espanya el debat ha aparegut en diversos plans climàtics, però amb més retòrica que conseqüències pràctiques.

Dir al ciutadà que agafi el tren només és creïble si el tren funciona. I aquí l’Estat té una responsabilitat enorme. Per una banda, defensa la reducció d’emissions; per l’altra, manté una infraestructura ferroviària tensionada, amb obres, incidències, retards i corredors que freguen el límit operatiu.

Per això el debat no pot ser només «avió contra tren». És més incòmode: qui subvenciona de debò el model contaminant? Greenpeace denuncia que volar a Europa pot arribar a ser fins a 26 vegades més barat que anar en tren en algunes rutes, per uns privilegis fiscals que no assumeixen tot el cost ambiental. Però tampoc podem demanar un canvi massiu d’hàbits si el servei ferroviari no és fiable, assequible i suficient.

Els vols curts haurien de ser l’excepció. Però perquè ho siguin, l’Estat ha de deixar de predicar transició ecològica mentre no construeix les condicions materials perquè aquesta transició sigui possible.

Subscriu-te per seguir llegint