Un agnòstic amb ànima de cristià

He vist patir en Jordi. I dic «he vist» perquè el patiment, quan és real, no s’explica: s’acompanya. Es comparteix el silenci, les mirades, els gestos petits que, al final, ho diuen tot. Potser és aquí on la vida es fa més veritable: quan només queda estimar i ser-hi. Sense presses, sense discursos, només amb una presència fidel. La malaltia va entrar a la seva vida sense demanar permís. I ell la va afrontar amb lucidesa i una dignitat ferma, sense rebel·lia inútil, però tampoc sense renunciar a ser ell mateix. Volia morir amb dignitat, sense artificis ni falses esperances, i així va ser. Amb una serenor que no s’imposava, però que es feia notar.

En Jordi era fill de Cèrvia de Ter. El mas dels pares era el seu lloc al món. Hi tornava sempre que podia i allà anava a dormir, encara que la vivenda familiar fos al Barri Vell. Aquell mas era arrel, memòria i pau, un refugi on tot tenia sentit. Quan encara podia sortir, ens trobàvem a la Rambla. Un cafè compartit, sovint amb l’Anna. Converses senzilles, amb una gravetat discreta. No parlàvem sempre de la malaltia; de vegades, només deixàvem passar la vida. Recordo també celebrar el seu sant amb un cafè i un puro: petits rituals que li feien il·lusió i que donaven valor als dies.

En Jordi no era un home de grans discursos. Era d’obrar. No es va rendir. Va acceptar el que li tocava viure amb una honestedat que impressionava. Buscava veritat. I qui busca la veritat, encara que no ho sàpiga, camina en la llum. Va voler una mort digna: no allargar inútilment el dolor, no perdre el control, no deixar de ser ell mateix. Va morir a casa, amb l’Anna, tal com volia. Estic segur que la seva ànima va tornar a Cèrvia, on reposen les seves cendres, com qui torna definitivament a casa. Com a espòs i pare, va saber aplegar els seus. L’Anna, els fills i les seves esposes. I els nets: amb ells se li il·luminava la mirada. Eren alegria, continuïtat i una mena d’esperança tranquil·la.

En Jordi es definia com a agnòstic. Però hi ha vides que, sense proclamar creences, acaben semblant-se a l’Evangeli: la fidelitat, la coherència, l’amor sostingut, com si haguessin entès el més essencial. Potser això és el que compta al final, quan tot es despulla. El dia del seu traspàs, Cèrvia de Ter el va acomiadar en silenci. Tot el poble sabia que marxava algú estimat. No calien paraules. El record d’en Jordi resta. I, si fos possible, en algun cafè llunyà, li diríem una vegada més: feliç sant, amic. Ens tornarem a trobar en algun lloc de pau.

Subscriu-te per seguir llegint