Míchel, un minut, si us plau!

Tres anys és molt temps. Tres anys lesionat, quan només en tens vint-i-tres, encara és més temps. Potser massa i tot quan repetidament es veu la llum cap al final i de cop et tornen a tancar el túnel. Per això, que dimarts contra el Betis i ahir a Mestalla hi hagués el dorsal 36 a la convocatòria és una gran alegria i la millor de les notícies. I és mèrit exclusiu de no rendir-se mai, que vol dir mai, que en tres anys i cinc operacions és molt dir.

Els estudis, primer cursant CAFE i en aquest darrer any de magisteri, han ajudat a combatre-ho tot. Tenir la Laura al costat -de fet, des dels setze anys que la parelleta és parella- ha estat clau per poder plorar, si ha calgut i quan ha calgut, en una espatlla amiga, fidel i estimada. L’única en què s’ha permès fer-ho, perquè així no ha fet patir la resta de la família i l’entorn més proper.

No han patit la Mònica, ni en Sendo, ni tampoc els avis, fans incondicionals del seu net. De fet, dels dos nets. L’altre, en Gabriel, ha estat el germà amic i l’amic germà, que també l’ha acompanyat en els moments de baixada i el que n’ha estat permanentment amatent. Com la colla de La Bisbal, i alguns amics de la pilota, com l’exgironí Pau Víctor o el porter del filial Sergi Puig. Crosses imprescindibles, com la del tiet Àlex o la d’en Carlos, que ha deixat de ser representant per ser un més de la família.

Reservat de mena, segurament per la seva timidesa, és fàcil trobar-lo gaudint dels jocs de taula amb els amics o la família; o fent manualitats amb la xicota, una de les seves grans passions. Perquè aquí no és el jugador valent i arriscat que hem pogut veure al camp, aquí és el noiet a qui li agrada passar desapercebut, però a l’hora l’home que s’ha començat a fer, a base de tres anys de patacades.

Malgrat això, mai s’ha rendit, ni en públic, ni en privat. Mai ha pensat a deixar-ho tot, al contrari, en el seu pensament sempre hi ha hagut, i així ho certifiquen els del seu costat, la idea de recuperar-se per tornar a jugar i per a quan un dia llunyà se li acabi la carrera, poder dir que plega amb bon gust de boca, no al revés.

Del «tornaré a jugar» n’ha fet el seu lema i ara que ha aparegut dos cops a la convocatòria, m’atreveixo a fer una petició i un prec. La petició és per Míchel: «Míster, dona-li encara que sigui un minut en un dels partits que queden a Montilivi. Si us plau, dona-li».

I el prec. Si això passa, demanaria que Montilivi s’aixequés en bloc, que no quedés ningú assegut al seu seient, i que se li tributi el més gran dels aplaudiments que s’hagin escoltat aquesta temporada a l’estadi. Perquè a vegades el futbol no són gols i victòries. A vegades, és una altra cosa, és complir el somni de tornar a jugar i d’haver guanyat a la foscor i la solitud d’hores i hores de gimnàs en solitari.

I si això passa, cal saber que aquell mateix vespre, quan vagin a dormir, l’avi i l’àvia, que amb vuitanta-tres anys encara cada cap de setmana agafen el cotxe per anar a Palamós a veure en Gabriel i a Montilivi per veure en Ritxi, es diran la bona nit més reconfortant en molts mesos. Míchel, un minut, si us plau!

Subscriu-te per seguir llegint