Joan-Francesc Castex-Ey

La literatura catalana contemporània a la Catalunya Nord té autors en prosa tan notables com Jordi Carbonell i Trias, Renada-Laura Portet, Joan-Lluís Lluís o Joan-Daniel Bezsonoff i, entre els poetes, trobem personalitats tan eminents com Josep-Sebastià Pons, Simona Gay, Jordi-Pere Cerdà o Jep Gouzy. Entre les generacions més recents, Joan-Francesc Castex-Ey, nascut a Perpinyà l’any 1977, ocupa un lloc destacat. Autor d’una obra ambiciosa en poesia, narrativa, assaig o teatre, ha publicat recentment el poemari El darrer mot. L’introdueix amb una nota prèvia on reivindica els qui fan de la cultura un camí de dignitat, on afirma els mots com a «vectors del cor i de l’esperit», on denuncia que «la llengua literària no ocupa pas el primer lloc a la vida cultural» i on es demana: «On és la llibertat quan només s’atorga plenament a una sola categoria cultural? On és la igualtat quan se la confon amb la uniformitat anivelladora? On és la fraternitat quan en la pràctica se tradueix per la dominació l’assimilació?.» El llibre, precedit també d’un pròleg de la professora Estel Aguilar Miró, constitueix una aportació de gruix a la literatura catalana actual. Joan-Francesc Castex-Ey hi escriu, al poema inicial: «Massa temps no som sabut/ o no som volgut veure’t,/ massa temps sense gosar.» Des del punt de vista formal s’hi combinen opcions ben diferents, com poemes de vers lliure o el que anomena Sonet sonat, i en conjunt hi respira una reflexió lúcida sobre la condició humana i el fet literari. Hi descobrim versos lluminosos com «Goig del cor,/ que per la llengua s’esmunyeix» i arreu hi reconeixem el llegat de la memòria commoguda: «Vivia/ a doll./ Assaboria/ a dojo.» Hi percebem una maduresa i una saviesa que ens atreu i ens fascina: «Ets com un còrrec/ d’aigües intermitents./ De cops,/ sempre preciosa,/ la teua paraula flueix./ La resta de temps ordinari,/ sembla estroncar-se./ I la set se fa immensa.» La mirada crítica sobre certes formes d’acció política es manifesta amb seva nitidesa en poemes com Doble llenguatge, que es tanca així: «Manipulador subreptici/ i agent doble del desordre/ és un demagog./ Porta la màscara del dia/ però té l’edat del món.» I, en canvi, s’hi propugna l’esperit generós i la humanitat autèntica del qui s’afanya per trobar el seu lloc al món i practicar la cordialitat: «El que els anys no corroeixen/ és l’afecte natural,/ gratament sorprès d’ésser correspost; / el gest sol·lícit que no espera res a canvi.» En aquest El darrer mot hi ha, a més, celebració de la natura, com a El riu: «Raja a desdir,/ d’un aiguaneix menut/ ara torrent borbollejant./ (...) Hom s’hi banya/ hom hi dansa/ hom hi viu». En el seu trajecte vers l’essencial Joan-Francesc Castex-Ey ens ofereix versos tan nus i alhora tan densos de sentit com els del poema Tot: «Entre el primer vagit del món/ i el seu darrer alè,/ hi ha hagut,/ discret o cridaner,/ alegre o llòbrec,/ el balboteig dels Homes».