Notes de Capvesprol

Feia anys que no passava tot un dia sencer de Sant Jordi a Girona. Passejant i complimentant les obligades tradicions: llibres i roses. El vent va ser lleuger, a diferència de Barcelona i el sud del país, on els plataners van fer de la seva provocant, amb tanta gent al carrer, el primer gran esclat d’al·lèrgies primaverals. Les parades de llibres i roses estan distribuïdes pels carrers del centre. Ja han deixat fa temps la Rambla on el col·lapse seria total. Les meves primeres diades de Sant Jordi les recordo sortint al migdia abans d’hora, de forma autoritzada, ja que es cancel·lava la darrera classe del matí a l’Institut Jaume Vicens Vives per anar a la Rambla (segons recomanació de l’alcalde Nadal és bo esmentar el nom sencer de tan il·lustre historiador gironí que va donar nom a l’Institut de les Pedreres perquè Vives a seques com ara es diu, sovint portava al desconeixement respecte a l’homenatjat i alguna confusió afegida).

Llavors anàvem a la Rambla que era on es concentraven totes les parades, hi havia molta gent, però no l’actual presència massiva de ciutadans. Es recollia la rosa i es comprava un llibre amb descompte. També passàvem per les oficines principals de La Caixa i de la difunta Caixa de Girona on sovint tenien la gentilesa de donar als estudiants alguns dels llibres que editaven destinats als impositors de les seves llibretes de crèdit. Les caixes eren les grans editores del país amb centenars de milers de llibres que encara trobem en moltes cases, sempre temàtica catalana amb cert tipisme. Aquest darrer Sant Jordi també ha fet 50 anys d’una jornada idèntica de 1976 on es va publicar per primer cop el diari «Avui», tot un esdeveniment, ja que es tractava del primer rotatiu en llengua catalana autoritzat després de la guerra civil.

Així anaven les coses llavors i voldria comentar alguna qüestió sobre l’Avui, pel que tinc gran estima, des de fa uns anys fusionat amb El Punt. Mereixedor de les meves sinceres felicitacions. Recordo que varem recórrer amb alguns companys de l’Institut, tots els quioscs possibles i els exemplars s’havien esgotat. L’Avui havia instal·lat una parada a la Rambla on només et donaven un diari d’aquell dia si et feies subscriptor, cosa llavors molt allunyada de les possibilitats econòmiques d’un estudiant. L’estima per l’Avui és causat pel fet que a partir de la primavera de 1985 fins a desembre de 1987 vaig ser-ne corresponsal a Madrid en una tasca compartida amb en Josep Maria Sanmartí, recordat amic i company, que ho era des de la fundació del diari. El director, en Jaume Serrats va tenir sempre un magnífic tracte cap a la meva persona i la meva feina. Quan fou substituït per Santiago Ramentol aquest em va oferir la sotsdirecció del diari, igual que n’hi faria uns anys després l’Albert Viladot, un gran periodista mort prematurament als 38 anys. Tinc un gran agraïment per aquest fet, però la meva arribada a la direcció del Diari de Girona i posteriorment l’inici de la meva etapa televisiva, que encara dura, no ho van fer possible.

He titulat aquest article «Notes del Capvesprol», que és el volum 35 de l’Obra Completa de Josep Pla i que fou el llibre que em va regalar la meva mare- era també el meu sant- pel Sant Jordi de 1979. La prosa del seu pròleg em continua fascinant encara avui, quan torno a rellegir-lo. Una senzilla anècdota de com el senyor Pere Jubert, taper de Pere Palafrugell, li explica a Pla que ha navegat amb el llaüt de vela a bona velocitat gràcies al vent de capvesprol, un lleuger vent de terra que substitueix al garbí (“el garbí a les set d’en va a dormir”) i que es forma a la zona de la costa amb penyals de certa alçada. Ho llegeixes i et sembla que tinguis el vent al clatell i estiguis enfilant la costa sota el far de Sant Sebastià.

Jo llavors, 1979, ja feia molt temps que era des de nen lector compulsiu. Primer, aventures. Després, molta actualitat, llibres polítics i de memòries, el best-seller del moment. En conservo la majoria. Però fou la lectura de Notes del Capvesprol el que em va portar a considerar per primer cop la necessitat de configurar una certa biblioteca personal, un criteri respecte als llibres que volia comprar, llegir i conservar. I fins avui que tinc llibres mal repartits, però localitzats a Girona, Madrid i en caixes a un traster per manca d’espai. Els he guardat tots i assumint també la custòdia dels llegats per via familiar. I probablement la meva biblioteca ho diu tot de mi.