Regulacions

La família viatja aquesta setmana a Barcelona amb l’objectiu de regularitzar la seva situació. Són colombians i no tenen papers. Viuen a Suïssa, en un lloc de muntanya anomenat La Chaux-de-Fonds, al cantó de Neuchâtel. Com que fa uns dos anys van viure a Catalunya, i una germana d’ella encara hi viu, van cap allà, amb el terror que els puguin aturar a la frontera. Han sentit que el govern està regularitzant persones sense papers. Sortiren de Bogotà fa anys, empesos pel terror dels segrestos i els assassinats.

Tenen un fill que juga amb el meu fill, de la mateixa edat. En veure’ls, no puc evitar sentir estranyesa davant la diferència entre les dues situacions (jo soc un immigrant amb papers). L’anomenat primer món no existeix, i fins i tot a Suïssa la situació és complexa. El nen de la família colombiana va a l’escola, l’han pogut inscriure en un club de futbol. Però el pare i la mare malviuen amb feines en negre. I cap d’ells no té assegurança de salut; a Suïssa la sanitat és privada.

Penso què diria la gent (els locals del municipi on iniciïn els tràmits) si coneguessin la seva història. Que s’aprofitin, fins i tot sense viure Catalunya, de la regularització. Que hi ha un efecte crida. La família creu que més endavant, ja com a espanyols, podran legalitzar la seva situació a Suïssa. Els titllarien de simples oportunistes? Qui, amb seny, en aquesta situació, amb una família a càrrec, no faria el mateix? Que difícil és, en el tema de la migració, posar-se a la pell de l’altre. Que a prop som que ens pugui passar el mateix.

Aquesta setmana s’ha publicat la notícia que no són pocs els ajuntaments que intentin boicotejar el procés, segons el partit que els governa. Que els volen humiliar, desitjant que pateixin una ordalia administrativa, anant de finestreta en finestreta, fent cues de matinada, desorientant-los als laberints burocràtics d’oficines kafkianes. Cal veure els comentaris a les xarxes! Potser no podran frenar la regularització, però els la faran suar. Ja hi ha 35.000 peticions de cita.

Fins i tot en el meu cas, immigrant, sé que molts dels arguments en contra són certs. Les administracions no estan en el millor moment per acollir més persones, quan a la sanitat catalana hi ha llargues llistes d’espera. Aconseguir un lloguer és una missió impossible i tampoc abunda la feina.

Però en veure marxar la família colombiana al cotxe, atapeïts, en sentir el meu fill quedar amb el seu per a quan tornin, espero que tant de bo ho aconsegueixin.