Cost de la vida i salari mínim

La portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, va reclamar al president espanyol, Pedro Sánchez, un salari mínim interprofessional (SMI) diferent per a Catalunya perquè el cost de la vida aquí és superior al de la resta de territoris d’Espanya.

Segons Nogueras, el mateix SMI a tot l’Estat «no és igualtat, ni cafè per a tots, sinó cafè per a uns quants que paguen els de sempre». «Paguem més impostos que la resta per cobrir l’espoli fiscal que patim». «Si el cost de la vida no és el mateix, l’SMI ha de ser el mateix?» va preguntar.

La vicepresidenta segona espanyola, Yolanda Díaz, s’ha mostrat contrària que la pujada del salari mínim interprofessional atengui les diferències del cost de vida per territoris. Díaz ha suggerit que introduir mecanismes correctors per autonomies vulneraria les normes de la unitat de mercat. «L’SMI és un operador que ens situa en un sostre mínim que ha de ser en termes de certa igualtat en el conjunt del territori de l’estat. Si apliquem aquesta dinàmica a moltes altres matèries econòmiques, sense cap dubte, generaríem alguns inconvenients».

Com es defineix l’SMI? Doncs, són els béns necessaris en un determinat moment per a mantenir un cert nivell de vida. Per a mesurar-lo, hom utilitza un índex que és l’expressió sintètica dels preus dels béns considerats bàsics. De la seva homogeneïtat depèn la validesa de les comparacions internacionals. Per tant, el salari mínim assolible és el que correspon a una cistella de béns que tot just permet la simple subsistència del treballador.

Això vol dir que el salari efectiu és la suma de components indispensables per a la subsistència i la reproducció, més un plus de necessitats assumides històricament, més un plus atès per la combativitat i l’organització dels treballadors (...) més, o menys, un plus corresponent a l’oferta i la demanda del mercat. (Alfons Barceló, Història i Teoria Econòmica,1974).

El debat sobre els suposats efectes de l’SMI sobre els salaris baixos que afecten els llocs de treball per pèrdua de rendibilitat de les empreses és un dogma del neoliberalisme sense evidència empírica.

Argumentar la territorialització dels salaris en funció del poder adquisitiu dels subterritoris dins d’un mateix mercat laboral amb regulacions econòmiques compartides és vendre fum per les dificultats metodològiques que comporta. A més, es confon el cost de la vida amb un mecanisme anivellador del SIM, que encara que no sigui la panacea ajuda a pal·liar les desigualtats.

En definitiva, se’ls veu el llautó als contraris el SMI. Prefereixen que continuïn els salaris indeguts i treball indigne, que han de ser eliminats per un salari mínim obligatori.

Subscriu-te per seguir llegint