Edició extraordinària de la «Carta als hebreus»

El caputxí Jordi Cervera i l’escolapi Rodolf Puigdollers s’han lluït amb una edició tan primmirada com preciosista, pregona i exhaustiva de la Carta als hebreus atribuïda a sant Pau, editada pel Centre de Pastoral Litúrgica (CPL) de Barcelona. La titulen La Carta als Hebreus segons el papir més antic, el denominat Papir Chester Beatty P46, del voltant de l’any 200, una carta que no es pot atribuir a Pau de Tars, però que no és llunyana dels cercles paulins. És l’epístola on s’afirma amb més claredat la divinitat de Jesús a partir de confessions senzilles i primitives que consideren Jesús el Fill de Déu com aquell que també és Déu i Senyor. El conjunt papiraci, anterior als còdexs uncials Sinaític, Alexandrí i Vaticà dels segles IV-V, localitzat a El Caire entorn de 1930, és un còdex de 86 folis en papir de 28x16cm, redactat en una sola columna amb caràcters grecs, amb una quantitat de línies (estics) d’entre 26 i 32 per pàgina, amb la part inferior molt deteriorada (hi solen faltar les darreres ratlles). Conté, cartes considerades «paulines» amb aquest ordre: Romans (inicialment fragmentària), Hebreus (excepcionalment situada en 2n lloc!), 1a i 2a als Corintis, Efesis, Gàlates, Filipencs i 1a Tessalonicencs (fragmentària en el seu final). Els folis que contenen «Als Hebreus» -així titula el papir-, avui es conserven repartits entre la biblioteca Chester Beatty de Dublín (folis 31-37 verso i recto i 38 verso, corresponents als capítols 8,9-9,10a i 9,26-13,25) i la Universitat Ann Arbor de Michigan (folis 21 recto i 22-28 verso i recto pertanyents als capítols 1,1-8,8 i 9,10b-26, tots ells reproduïts de forma llegible en el volum com ja s’explicarà). Els autors, dos professors i teòlegs, que ja ens han deixat mostres del seu bon fer, tenen un bagatge interessant. El caputxí és un estudiós de la carta als Hebreus i la cultura jueva, després de diplomar-se en Ciències Empresarials a la Universitat de Barcelona; l’escolapi és expert en crítica textual del Nou Testament. Dos persones convençudes que cal apropar-se als textos materialment en els seus manuscrits, ara que molts d’ells són accessibles de forma digitalitzada.

El llibre, després del pròleg, es distribueix de la següent manera: en primer lloc una presentació de l’eix de producció de la carta (pàgs 9-27), on s’explica que la missiva procedeix d’una brillant i singular homilia pronunciada entorn de l’any 70, convertida en carta dècades més tard (però no més enllà dels anys 95-98 dC, data de la carta de Climent als Corintis que l’esmenta), amb l’afegit final 13,22-25, i on es debat sobre l’autoria -un sacerdot-pastor? un místic? Apol·ló?-, la seva inscripció en el corpus paulí com a carta catorzena i el seu diàleg amb les set cartes judeocristianes (les tres de Joan, les dues de Pere, la de Jaume i la de Judes). Apunta ja aquí la singular teologia sobre la caducitat de la vella aliança per la nova, l’excel·lència del sacerdoci celestial de Jesús segons l’ordre melquisedequià, capaç de perdonar les nostres culpes, enllà el sacerdoci levític i terrenal.

Tot seguit (pàgs. 29-132), el llibre presenta la materialitat fotogràfica dels folis manuscrits en grec, la transcripció del text grec (tot assenyalant les variants d’altres manuscrits, així com la lliçó acceptada en l’edició crítica de la 28ena edició de Nestle-Aland) i la traducció literal, estic per estic, amb contínues referències intertextuals a esments veterotestamentaris. Fotografia dels papirs, transcripció i traducció literal permeten una primera aproximació al text.

En tercer lloc (pàgs. 133-135), es proposa una estructura i presentació temàtica partint dels estudis d’Albert Vanhoye de 1963, amb subtítols i indicació de possibles glosses (segons els autors, 7,12.19; 10,4.11; 13,10), estructura que governarà a continuació la lectura seguida de tota l’epístola, atès que els manuscrits antics presenten una scriptio continua, amb lletres seguides, sense distinció de paraules ni de paràgrafs. Aquesta lectura contínua, anotada verset per verset amb la pretensió de superar les propis elucubracions i arribar a allò que el seu autor volia transmetre (pàgs 137-237) es podria considerar la part nuclear del llibre. I vist que al final de cada secció és el començament de la següent, els autors subratllen les frases.

Tanmateix, per si calgués algun aclariment o algun punt no hagués quedat confús, ocupa tota una cinquena part un comentari estructurat seguint tot el text de la carta a partir d’una identificable dispositio aristotèlica. Aquí s’explica que rere l’exordium (1,1-49), anunci de la figura del Fill, d’intensíssim contingut teològic, segueix la narratio o tema (la presentació com el més excel·lent mediador celestial i com a misericordiós i fidel gran sacerdot (3,1-,510), justificant-ho tot seguit (argumentatio), per la plenitud del sacerdoci messiànic (5,11-10.39) -part central de l’homilia-carta-, bo i presentant la pertinent peroratio o conclusions: cal fe i perseverança en la vida cristiana (11,1-12,13) i, enllà de les individualitats, hi haurà una salvació comunitària en l’assemblea celestial dels justos (12,14-13,17). La cloenda és doble, la litúrgica de l’homilia que acaba amb «Amén» (13,18-21) i l’afegit epistolar (13,22-25), que parla de Timoteu, company de Pau (pres encara a Roma en la ficció, mentre que ens diu que Timoteu ja ha estat alliberat) i tramet salutacions dels germans d’Itàlia. Completa l’obra una extensa bibliografia (pàgs. 271-276) per a qui vulgui aprofundir. En definitiva, una obra extraordinàriament exquisida i, això no obstant, amb un preu del tot econòmic.