Soto del Real, on el procés perviu

Aquest Sant Jordi ha estat inoblidable, de camí a Valladolid no vaig poder evitar emocionar-me quan, poc abans d’arribar-hi, el tren passava per Soto del Real, l’únic lloc on el procés va deixar empremta. A Catalunya han caigut en l’oblit, què hi farem, però allà recorden encara aquells líders que hi van estar allotjats a pensió completa. Convindria que tots els catalans viatgessin ni que fos una vegada en la vida a Soto del Real, ferma població castellana. Un hi passa amb el tren i li sembla ensumar la fragància del procés, així ho vaig comentar a un camperol que viatjava al meu costat.

- Es confon vostè, amable viatger, l’olor que sent són els fems que acabem de tirar als camps.

Tant és, a pocs metres s’albiraven els murs darrere dels quals alguns dels nostres paladins denunciaven que l’hamburguesa carcerària els produïa flatulències, contravenint la convenció de Ginebra. També darrere d’aquelles reixes, es van unir tots per a dur a terme una salvatge vaga de fam, reclamant no només la seva llibertat sinó la de tot un poble que -ingrat- els començava ja a oblidar, i la van mantenir entre el dinar i el berenar d’un dia, aconseguint vèncer la temptació de picar entre hores, res s’aconsegueix sense sacrificis. Ho van fer sota supervisió mèdica, no perquè la sol·licitessin, sinó perquè Espanya no volia que es convertissin en màrtirs morint d’inanició. Només Junqueras va quedar-ne exclòs, un parell d’hores sense dur-se res a la boca hauria estat fatal per al gran líder. Els seus companys de lluita ho van entendre.

Hi queden encara presos comuns que van compartir reclusió amb els líders llacistes. L’emoció m’embargava en recordar que molts van signar un manifest sol·licitant l’indult per a Junqueras, tot i que no per raons polítiques, sinó perquè el líder republicà arrambava amb el dinar i el sopar dels companys de taula -i d’alguns de les veïnes-, si es despistaven un moment. La petició d’indult de Junqueras va ser, per tant, per no morir ells mateixos de fam, però això no va restar emoció al meu pas ferroviari per Soto del Real. Cal anar-hi, catalans, cal visitar Soto del Real, l’únic lloc on queda algun vestigi del procés.

Subscriu-te per seguir llegint