Tirar pel dret… o no

Confesso que cada vegada entenc menys la fascinació per «tirar pel dret». En un món tens, accelerat i ple d’incerteses, sembla que només compta la capacitat d’imposar, decidir ràpid i avançar sense matisos. Però em pregunto: a quin preu?

Fa temps que em ressona una idea atribuïda a l’empresari i filantrop americà (1839-1937), John D. Rockefeller: «Cada dret implica una responsabilitat; cada oportunitat, una obligació; cada possessió, un deure». No és només una frase elegant. És una esmena a la totalitat a aquesta manera de fer que identifica poder amb legitimitat automàtica.

Jo no puc evitar posar aquesta idea en diàleg amb el que el barceloní, sacerdot, metge, filòsof, educador (1919-1996) Dr. Alfred Rubio de Castarlenas anomena realisme existencial. Aquesta mirada no s’evadeix ni s’endolceix: parteix de la realitat tal com és, amb les seves tensions, fragilitats i contradiccions. Però alhora insisteix en una cosa incòmoda: tota acció té conseqüències humanes concretes, i algú n’ha de respondre.

El realisme existencial se sosté en una concepció antropològica exigent: «l’ésser humà és lliure, intel·ligent i capaç d’estimar». I això no és una frase bonica, sinó un criteri. Lliure, perquè pot decidir i, per tant, no pot esquivar la responsabilitat. Intel·ligent, perquè pot comprendre la realitat més enllà de la simplificació. I capaç d’estimar, perquè l’altre no és mai un mitjà, sinó un fi.

Des d’aquesta mirada, tirar pel dret no és mai innocent. Pot semblar eficaç, fins i tot necessari en determinats moments, però sovint sºimplifica allò que és profundament complex: les vides que queden afectades, les ferides que s’obren, les decisions que no es poden desfer.

No es tracta de negar el conflicte ni d’idealitzar un món sense tensions. El realisme existencial no va per aquí. Es tracta, més aviat, d’assumir que el poder -sigui polític, econòmic o personal- no es pot exercir d’esquena a aquesta triple realitat humana: la llibertat, la intel·ligència i la capacitat d’estimar.

Per això, quan sento determinats discursos que celebren la contundència com a virtut en si mateixa, m’incomoda. Perquè obliden que darrere de cada decisió hi ha persones concretes, no abstraccions. I perquè confonen rapidesa amb encert, i força amb raó.

Potser no sempre es pot evitar «tirar pel dret». Però el que sí que podem evitar és fer-ho sense consciència. Sense fer-nos càrrec del que implica. Sense preguntar-nos qui en pagarà el cost.

Al capdavall, la qüestió no és si podem fer-ho. És si, realment, ens ho podem permetre.