La Xina del segle XXI

Des de sectors progressistes, és habitual mostrar més o menys simpatia per un determinat país en funció del seu nivell de democràcia. Però no sempre es valora l’existència de més o menys desigualtats socials o la relació, respectuosa o supremacista, amb tercers països. Aquests tres aspectes, i molts altres, s’han de tenir en compte quan parlem de la Xina actual. El 1949, quan va triomfar la revolució maoista, la nova República Popular era un dels països més pobres del món. Tres quarts de segle després, el seu model econòmic, a mig camí entre el capitalisme d’estat i el socialisme de mercat, ha convertit la Xina en la segona potència econòmica mundial, no gaire lluny del primer lloc, que encara ocupen els Estats Units (EUA), en un dels processos de modernització més accelerats de la història. És cert que el seu sistema polític manté encara aspectes clarament autoritaris, i que la protecció de les minories, o l’accés de la dona als alts càrrecs, són clarament millorables, però també hi ha molts altres aspectes a considerar.

Les desigualtats socials són incomparablement menors, no només respecte als veïns de la també enorme República Índia, sinó també dels EUA, on el contrast entre multimilionaris i persones sense sostre és absolutament desmesurat. D’altra banda, la seva aposta per la coexistència pacífica amb altres estats, independentment del seu règim polític, és clara. La Xina no ha participat en cap conflicte bèl·lic des del 1979, quan va ocupar el nord del Vietnam durant unes setmanes, a diferència de les altres principals potències militars, ja siguin els EUA, Rússia, el Regne Unit o França, amb un llarg historial d’intervencions militars, que no s’ha aturat en les últimes dècades. Una relació més respectuosa que ha facilitat que la Xina hagi esdevingut el primer soci comercial de nombrosos països d’Àfrica i d’Amèrica Llatina. El gran avenç econòmic s’ha realitzat malgrat dures sancions d’Occident, i també suportant una pressió política i militar intensa, sobretot al Mar de la Xina i al voltant de Taiwan. Els Estats Units i els seus principals aliats promouen també una campanya de desinformació constant sobre la República Popular, a través de mitjans i organitzacions de tot el món, molts dels quals finançats per la Fundació Nacional per a la Democràcia nord-americana (NED per les sigles en anglès), que va substituir la CIA en aquestes tasques (Javier García, 2022).

Un altre aspecte a destacar és l’immens avenç xinès en el camp de les energies renovables, clarament superior a la de la majoria dels països més avançats. Una revolució tecnològica exportada avui a nombroses nacions en desenvolupament, on la lluita contra el canvi climàtic serà decisiva. I que els facilita una producció energètica més barata, fins i tot, que l’aconseguida amb el carbó, sense crear pràcticament dependència de les empreses fabricants (Equip The Economist, 2025). D’altra banda, la Xina controla avui la major part de la producció mundial de les anomenades terres rares, que contenen minerals essencials per a les noves tecnologies. Potser per això, i per l’actitud cada cop més agressiva i desestabilitzadora dels Estats Units, el president xinès Xi Jinping ha rebut en l’últim any a bona part dels principals dirigents occidentals, des del primer ministre britànic Keir Starmer al president francès, Emmanuel Macron, el canceller alemany Friedrich Merz o el seu homòleg canadenc, Mark Carney, sense oblidar Pedro Sánchez, que ha visitat la Xina ja diverses vegades.

Subscriu-te per seguir llegint