Les persones amables

La paraula amabilitat procedeix etimològicament del llatí i el seu significat és preciós, atès que significa: qualitat d’inspirar o merèixer amor, ser una persona digna de ser estimada. D’aquí deriva amor, estimar, amable.

En la mesura que m’he anat fent gran, he valorat cada cop més la bona educació, les persones amables, sensibles als costums socials, el que s’anomena normes de comportament cívic, ensems, m’he anat allunyant del que mai està content, dels que tot ho critiquen, estirats, amargats i antipàtics, que no els agrada res i malparlen de tothom, els de caràcter agre, la gent vanitosa i ensuperbida.

Així doncs, si l’amabilitat apropa a les persones, la descortesia i aspror en el tracte, separa. El pensador Montesquieu afirmava que «els bons costums en moralitat i civisme redueixen la necessitat de regulació extrema i les lleis poden ser senzilles i comprensives. Perquè la virtut cívica és el motor d’una societat sana».

Els de la meva generació, sota la influència del maig francès del 68, seguíem la moda dels revolucionaris de saló i, més que descamisats, malforjats, mai ens posàvem corbata, encara que els pares ho manessin, perquè llavors es portava l’estil de jove inconformista rústec, hippie i malparlat. Érem teòricament bohemis, desairosos, alliberats per ser anticonvencionals, afirmàvem que no teníem complexos i érem molt existencialistes i partidaris del prohibit prohibir, el cèlebre lema de la revolta universitària francesa: Il est interdit d’interdire.

Nosaltres, de joves, ho qüestionàrem tot començant per la urbanitat (ciutadà de l’urbs, urbanita) tan refinadament hipòcrita. La paraula urbanitat ens resultava sinistra, menyspreable, també el mot educació, que el teníem associat a la bona educació segons el franquisme i el nacionalcatolicisme. Ser ben educat era especialment anar a missa els diumenges, combregar el primer divendres de mes durant nou mesos, anar arreglat i net, no usar paraules malsonants, no fer-se veure, no destacar, amb aquestes condicions tan religioses eres un nen com cal.

Les persones amables i educades, com si fos un mecanisme psicològic, m’han allunyat de l’esquerp i desagraït. Perquè, com deia la mare, «no costa gens ser simpàtic, anar amb un somriure alegre i amistós en els llavis, els que t’estimen se sentiran feliços si et veuen content».

L’amabilitat, en qualsevol diccionari, es defineix com una virtut, un comportament social i de respecte vers el proïsme; un dels mots emprats de consideració vers els altres és l’empatia, la paraula de moda que etimològicament significa ficar-se en el lloc de l’altre, en el seu cap i en el seu cor per entendre el que pensa i el que sent, una informació que ens ajudarà a tractar-lo amb cortesia i generositat. L’empatia és l’eina necessària per construir relacions sanes en temps convuls i de maleducats. Ser amable no és una claudicació, no és voler quedar bé, sense ganes, ni una renúncia al seny o a l’exigència intel·lectual, ans tot el contrari, és simplement ser educat, sentir-se bé amb persones que han après a ser afables, cordials, agradables i gaudeixen de la conversa gentil, educada que permet expressar-nos, sense atropellar-nos.

Observo que conversar amistosament i especialment saber escoltar és cada cop més difícil. Perquè tothom vol ser l’emissor i no agrada assumir el paper passiu, de receptor. Molts només volen parlar d’ells i del patrimoni, que el converteixen en un símbol d’estatus, un signe visible extern de la posició social i és percebut com un indicador econòmic de classe social. No importa el ser, l’important és tenir.

El pare m’aconsellava sovint que fos més simpàtic i alegre, com ho podia ser, si a més de tímid era de la collita del rock dur, dels rebels, esparracats i destralers Rolling Stones, sempre enfadats amb el món i no sabíem el perquè. També insistia que donés conversa a la gent; no sabia com fer-ho i m’aconsellava parlar del temps, qualsevol frase seria suficient per descabdellar la gran conversa. «No portis mai la contrària». Una vegada em vaig atrevir a fer-ho amb un amic seu. Havíem sortit per anar a buscar bolets i quan passàvem per una font em va dir que begués un trago perquè era la millor aigua del Montseny. Li vaig preguntar «si vós només heu begut vi, com ho sabeu?». «Pel tacte». Cert, havia vist com tocava l’aigua amb la mà.

S’ha al·ludit de diferents maneres a les desavinences entre persones amb expressions com «no hi ha bona química», «és una qüestió de pell», «aquell individu em crea mal rotllo», «és un home malastruc». Algunes d’aquestes expressions es refereixen a un assumpte fisiològic, però crec que les més decisives són culturals i educacionals.

A mi em deleixen les persones ben educades i simpàtiques, la bona gent, i procuro apartar-me de la gent vulgar, malparlada i ben lluny de mi, la bordissalla de baixa estofa, els que fanfarronegen, els agressius, els creguts, els irrespectuosos i els cínics amb l’art, la cultura i la intel·ligència.

Subscriu-te per seguir llegint