El manifest de Palantir

El fundador de la totpoderosa empresa tecnològica Palantir, Peter Thiel, va créixer a Swakopmund, una ciutat de l’actual Namíbia que va ser un enclavament colonial alemany. Ja a la Universitat de Stanford, la seva companya de residència, Julie Litchcot-Haims, va afirmar que Thiel va arribar a declarar que «l’apartheid era un sistema econòmic sòlid que funcionava amb eficiència, i que les qüestions morals no importaven». Clarament es referia a la feina del seu pare a Namíbia durant l’era de l’apartheid. Un altre company de classe ho va corroborar, encara que Thiel nega que aquesta conversa existís.

Segons els experts, el manifest de Palantir que s’ha donat a conèixer recentment està inspirat en els treballs de Curtis Yarvin i en la ideologia de la «Il·lustració fosca». Un full de ruta inquietant que revela un pla en tota regla per al tecnofeixisme.

El document de 22 punts, publicat a la pàgina de X de l’empresa i extret del llibre The Technological Republic, barreja l’entusiasme del moviment tecnocràtic nord-americà dels anys 30 amb elements inquietantment similars als dels ideòlegs feixistes del segle XX.

Aquestes són les seves principals tesis: Convertir «l’elit enginyera» de Silicon Valley en la nova aristocràcia, obligada a «participar en la defensa de la nació» i amb més pes en la construcció de la «gran narrativa» nacional. Rebutjar el «pluralisme buit» i la «decadent» cultura de l’iPhone de consum. Reconèixer els límits del «poder tou» i exaltar el «poder dur», que «en aquest segle es construirà sobre programari». Plantejar la carrera armamentística a la IA sota la premissa de «si no ho fem nosaltres, ho faran els nostres enemics», utilitzant la inevitabilitat tecnològica com a excusa moral. Declarar el servei militar obligatori com «un deure universal» i demanar la fi dels exèrcits professionals voluntaris. Exigir el rearmament d’Alemanya i el Japó.

I continua. Menysprear la classe dirigent nord-americana actual, qualificant-la de «llista de vasos buits i ineficaços», i suggerir que «exposar sense pietat la vida privada dels càrrecs públics espanta el talent» o sigui, que millor no obrir els arxius d’Epstein. Vessar elogis patriòtics sobre els «valors progressistes» dels EUA i la seva suposada indispensabilitat per a la «pau extraordinàriament llarga» després de la Segona Guerra Mundial, presumint de la superioritat de la cultura occidental, que «ha produït meravelles» mentre que «altres han resultat mediocres o, pitjor, regressives i nocives».

En resum, una crítica al pluralisme democràtic, abocant per la necessitat d’una nova «elit» que prometi «la solució». Demandes de sacrifici nacional, rebuig de les limitacions liberals, determinisme tecnològic, jerarquització de cultures i una reescriptura de l’ordre posterior a la Segona Guerra Mundial. Aquesta pel·lícula ja l’hem vist abans…

Subscriu-te per seguir llegint