De pícnic amb Kim Novak

Si heu vist Picnic segur que recordareu com ballen Kim Novak i William Holden, com s’apropen, cerimoniosament, les mans es belluguen endavant i enrere, ara una i ara l’altra, i quan coincideixen es donen un toc com si fossin els platerets d’un músic, i els cossos per fi es troben, ballen agafats, no gosen besar-se per no desfer l’embruix de les mirades, o si heu vist Vértigo tindreu present l’aire absent, com si actués darrere un vel finíssim, de la Kim Novak, i si ara deixo caure la paraula taxonomia, us preguntareu per què, la taxonomia, que es dedica a les lleis i als principis de la classificació, és capritxosa, tots estareu cansats d’escoltar, «al món hi ha dos tipus de persones, les …» doncs bé, escolteu una taxonomia que m’acabo de treure de la butxaca, el món es divideix entre els que estimàvem Kim Novak i els afectats per la impaciència revolucionària, i soc conscient que he fet un petit homenatge a dos referents, la pel·lícula El curso que amamos a Kim Novak, i el llibre La impaciencia revolucionària de Wolfgang Harich, una obra marxista que carrega contra les presses anarquistes per fer la revolució.

Si la meva sopa genètica hagués estat una altra m’hagués deixat contagiar pel fervor revolucionari de la facultat -veure com els que encenien la metxa eren uns caps de trons em deixà un pòsit d’escepticisme de per vida davant els que es lleven amb el puny enlaire i creuen que un altre món és possible- em podia haver afiliat a un partit maoista, després potser al PSUC, hagués pogut viure com una esgarrapada a l’ànima el dia que el PSOE va desertar del marxisme per més que continués sent obrer, qui sap si m’hagués deixat seduir per les CUPs, qui sap si a hores d’ara en lloc d’escriure aquest article navegaria direcció a Gaza amb el meu mocador palestí que no me’l trauria ni per dormir perquè si moria en combat que ningú dubtés del meu antisionisme, i en cas de no haver embarcat hagués pogut acompanyar a Irene Montero i Pablo Iglesias a Cuba, i dalt d’un banc hagués arengat al poble cubà a viure el seu martiri com una mostra de dignitat davant el vil capitalisme, i com a persona progressista i fidel al mantra, Cuba serà comunista o no serà, em miraria Girona amb uns altres ulls, no com els reaccionaris que la troben bruta i deixada, me la miraria com la ciutat del poble, un poble que estima la natura i veu en l’exposició urbana de deixalles un retrat de la seva ànima revolucionària.

En cap moment vaig empaperar l’habitació amb fotografies de la Kim Novak, tampoc volia enamorar-me d’una noia que s’assemblés a l’actriu com sí que ho feia el protagonista de la pel·lícula espanyola, i haig de confessar que li vaig ser infidel moltes vegades amb altres actrius d’un erotisme molt més epidèrmic, en el documental Kim Novak’s Vertigo, l’actriu de 92 anys explica que abandonà Hollywood en la cúspide de la seva carrera per dedicar-se a pintar i conviure amb els seus animals de companyia, entre ells una cabra, com va sobreviure quan era un projecte a l’agulla de cosir que la seva mare s’introduí a la vagina o com una vegada nascuda va intentar ofegar-la, durant la depressió una boca més era una drama, explica també que el pare tenia una habitació que era un laboratori, i on guardava insectes i altres rareses, en l’interior d’un pot de formol hi tenia un fetus, és el teu germà, li diu el pare. Com deia, la naturalesa no em dotà per seure en un escó del parlament, sigui del bàndol que sigui, tampoc em regalà una brúixola que m’indiqués el lloc correcte de la història, i si a alguns davant el cafarnaüm polític sempre els quedarà París a altres ens quedarà un pícnic amb Kim Novak.

Subscriu-te per seguir llegint