Preferència

Quan era estudiant de doctorat de Ciències Polítiques tenia seminaris de temes molt diversos: geopolítica, sistemes polítics comparats, metodologia de la recerca, etc. De tots, el que més m’agradava era el de polítiques públiques, que el donava el professor Ricard Gomà.

En aquests seminaris es debatia, després d’estudiar «problemes de polítiques públiques», quines podrien ser les possibles «solucions». Al final, una de les conclusions era que mai hi havia solucions al gust de tothom, i que els responsables que prenien una decisió havien de ser conscients de que la seva tria sempre suposava prioritzar uns interessos i valors davant d’uns altres.

Parlo d’aquest record perquè a dia d’avui hi ha molt d’enrenou sobre un tema (de polítiques públiques) molt antic: el de com repartir recursos escassos entre persones desafavorides per aconseguir una societat més cohesionada. Això és, ni més ni menys, la qüestió «estrella» dels pactes de govern entre Vox i el PP a les comunitats autònomes d’Extremadura, Aragó i Castella i Lleó. Em refereixo al tema de la «preferència nacional», del que Vox en fa bandera.

Si mirem el document de l’Acord entre PP i Vox a Extremadura (dividit en 11 apartats temàtics), veiem, sobretot, qüestions relacionades amb com protegir a unes persones i famílies per a desprotegir-ne a unes altres pel fet de no haver nascut en el seu territori. A grans trets, el contingut de l’Acord és el següent. Assignar les prestacions i els serveis als «nacionals», i treure’ls als nouvinguts, tot rebutjant als «menors no acompanyats». També es diu que no hi haurà finançament públic per a associacions humanitàries (Càritas entre elles) i que s’imposarà un major control al padró i als permisos de residència. A això s’hi sumen altres qüestions retòriques sobre temes morals i ambientals, i una voluntat de rebaixar impostos. Però vaja, la qüestió central del pacte és que els diners de les polítiques socials cal donar-los als pobres nostrats (de casa) i els «altres» que es fotin.

Algú pot dir que aquesta proposta és quelcom «natural», per defensar als coneguts... Però el tema de les polítiques socials s’ha de pensar amb un xic més de profunditat i la clau és: volem una societat més cohesionada, segura o fraternal; o una de més fracturada, desigual i desconfiada? Ho dic perquè si algú pensa que amb les polítiques de «preferència nacional» hi haurà una societat millor o més homogènia per als «nostres»... s’està equivocant. Aquestes polítiques creen unes societats amb ciutadans de primera i tercera categoria, genera odis i recels, i imposen violència i inseguretat. Hem de pensar, doncs, quins valors defensem.

S’ha de ser valent i dir que les societats d’avui (i sobretot demà) són diverses, heterogènies, amb persones d’arreu, i que la fita és la convivència. Una convivència que necessita que tothom tingui drets i deures. Els que parlen de «preferència nacional» els agradaria que els immigrants aportessin a la societat (fent feines -i deures- que sovint els autòctons rebutgen) i després desapareguessin, sense donar-los hi cap dret.

El professor Gomà ens deia que en el Departament de Serveis Socials de Nova York, per donar prestacions, els funcionaris només tenien dret a avaluar les rendes dels sol·licitants, però no podien veure el seu nom, origen ni foto. Així es podien fer polítiques efectives d’integració, ens deia. I aquest ha de ser el valor final d’aquestes polítiques. Just l’oposat del que proposa Vox.

I no entro en el tema de què s’entén per «nacional», perquè en un estat amb identitats nacionals múltiples aquest debat pot generar uns embolics que no vull ni pensar-hi.

Subscriu-te per seguir llegint