Què vols dir-li a Mariano Barbacid?

L’Acadèmia de les Ciències dels Estats Units ha rebutjat la patent amb què Mariano Barbacid va explicar que podia curar el càncer de pàncrees. Ho ha fet perquè el científic havia ocultat que és accionista de Vega Oncotargets, l’empresa que busca o buscava explotar comercialment aquesta patent. També els Estats Units, i també per causa d’uns ingressos no prou explicats, van pràcticament deportar el doctor Josep Baselga.

La pregunta és si Mariano Barbacid pot curar el càncer de pàncrees, i la pregunta és quina aportació va fer el doctor Baselga en l’oncologia. I com que sembla que no hi ha dubte sobre les dues respostes, la primera manera de referir-se a qualsevol dels dos hauria de tenir forma d’agraïment. La gratitud i la generositat són les dues grans divises civilitzades. Quant a la generositat, tant Baselga com Barbacid han fet una feina que ha permès de viure i tenir esperança milions de persones que sense les investigacions haurien estat inevitablement vençudes per la malaltia. La nostra gratitud, en canvi, trontolla. Exigim una perfecció que, per descomptat, no encarnem, i ho fem a sobre com una arma llancívola contra els que més ens ajuden a sobreviure.

El linxament que aquests dies està patint Barbacid s’assembla al que va patir el doctor Baselga. Aquesta obsessió anglosaxona per l’explotació dels defectes dels altres, tan calvinista, tan protestant, és una xacra. No és virtuosa, és hipòcrita. No entén l’ànima. No contempla la nostra natura caiguda, imperfecta. Calen controls, per descomptat, i el rigor científic ha de ser especialment vigilat. Però no podem posar l’escrúpol per davant del resultat, ni privar la Humanitat del talent d’investigadors i doctors, perquè les persones van tenir alguna debilitat o fins i tot van ser males persones. Això darrer no ho dic per Barbacid o Baselga sinó per com el doctor Tabernero va comportar-se amb Pere Mir els darrers anys i sobretot dies de la seva vida. Els retrets morals o penals que eventualment pugui merèixer no haurien de ser causa de cap privació professional per a un doctor que com ell ha excel·lit en la seva matèria.

Els defectes de les persones són poc importants, fins i tot els que més mal poden fer als altres. Fixar-se en els defectes és ingenu, en un primer moment: és de criatura. La insistència adulta, conscient, perseguidora dels defectes dels altres és detestable, totalitària. Tots morirem amb els nostres defectes i les nostres tares, i només importa el bé, el talent, la llum que deixarem, si és que en deixem, i aquest serà el nostre llegat. Som espanyols, llatins, catòlics. Creiem en la misericòrdia i en el perdó. Creiem en què Déu va oferir-nos la mort del seu únic fill per redimir els nostres pecats i salvar-nos. Què vols dir-li a Mariano Barbacid? De veritat. Què creus que pots dir-li? Amb quines mans creus que Déu ens ha acaronat més? Amb les teves o amb les seves? Pregunta’t el mateix del doctor Baselga.

I després, hi ha algunes preguntes que potser hauries de fer-te. Pregunta’t d’on et ve aquest afany tan groller, tan lleig. Busca una mica de pietat dins teu. Pels altres, és clar. Però també per a tu, perquè en els tombants més amargs de la vida sempre hi ha un mirall. I què creus que hi veuràs?

No n’estic segur, però em sembla que el meu desinterès pels defectes dels altres va néixer a la mateixa edat, de 9 anys, quan vaig començar a escriure. Recordo haver estripat «articles» o poemes d’aquella època, quan, després de la ràbia d’escriure’ls com una resposta a una situació concreta, m’adonava que eren estúpids. Molta gent creu que jo escrivint soc terrible amb els altres. Una bèstia. Feridor. I sí, però no. El que alguns lectors perceben com una crítica o com un insult, tot sovint, és només l’exposició desapassionada, objectiva de la manca de virtuts. El que als altres els falta no m’importa, perquè també em falta a mi. El que em destrueix és el que no tenen. Quan no hi ha esperit, quan no hi ha llum. Jo sento aquest fred més que la resta; el detecto, el desxifro, l’explico, i aleshores, quan els lectors el descobreixen a través de les meves paraules, queden desfets i pensen que és un insult. I no és ben bé així.

Quan us vaig explicar Jaume Giró, l’havíeu tingut al davant tota la vida. I quan l’heu tornat a veure, després de llegir la meva hagiografia, ja mai més no heu tornat a veure el vostre Jaume, sinó el meu. El que vosaltres en dieu «insult» és l’abisme que hi ha entre el que jo veig i el que vosaltres no veieu fins que jo no us ho explico. Tots al principi vau dir-me que havia insultat el Jaume, però ara que l’heu entès tal com és, ja no penseu que sigui un insult, sinó la realitat.

I això ve a tomb del tema central de l’article. Jo al senyor Giró no li retrec cap dels seus defectes, sinó que les seves virtuts siguin tan minses, tan escadusseres. Tant pressupost per a tan poca llum. La fricció del que no té sentit, fruit espectral, que expira sense encant. L’esquinçament de la rialla davant del que ja no diverteix. No és el que li manca, és el que no ha donat. I quan veus com li ha anat, a l’empresa, al futbol i a la política, no hi ha cap relat que pugui ser més cruel.

Estimem la imperfecció perquè és el marge que Déu ens deixa per ser lliures. Acceptem el defecte i l’error, perquè és el preu que amb molt de gust paguem pels esclats de joia i llum. Però si no hi ha joia, si no hi ha llum, hem de remoure la terra morta, i mostrar-la encara que sigui espantós, perquè és només així com brota de nou la vida.

Subscriu-te per seguir llegint