Contrapunts

Fa poc hem celebrat els 40 anys de la Llei General de Sanitat de 1986, impulsada pel ministre Ernest Lluch durant el govern de Felipe González. La llei va universalitzar l’atenció sanitària a Espanya i ha resistit 40 anys, la qual cosa és tot un record. És la base del sistema sanitari universal, públic i gratuït que tenim i va derivar la gestió a les CCAA. Els seus principis continuen essent vàlids tot i que avui requeriria certs retocs per adaptar-la al present. Aquest sistema garanteix a les persones un dret fonamental i contrasta amb la «prioritat nacional» de l’acord de govern a Extremadura i Aragó signat per PP i Vox que pot resumir-se en «els espanyols primer» en tot, també en sanitat, un acord que ni tan sols compta amb el suport unànime dels dirigents del PP. Els comento que això dels «espanyols primer» poc hauria servit en el cas de la pandèmia perquè sense «vacunació universal» el virus hauria continuat propagant-se. I el mateix passa amb les vacunes que han erradicat malalties com el xarampió, la diftèria, el tètanus, la poliomielitis, l’hepatitis B, etc., tampoc serveixen de res si no són universalment aplicades com s’ha demostrat en alguns indrets on han ressorgit malalties erradicades per mor dels grups antivacunes aplaudits per Vox. Potser ajudaria a entendre que el lema dels espanyols primer no és una bona cosa si penséssim que el lema portat a l’extrem comporta el «nosaltres primer» i si, per posar un exemple, ho apliquéssim a les CCAA i al seu finançament, si Catalunya, Madrid i Balears consideressin que els seus ciutadans són prioritaris i es quedessin el que recapten, algunes CCAA, com Extremadura o Aragó, les dues que han firmat l’acord que conté la prioritat nacional, es trobarien sense el finançament necessari per afrontar les seves despeses, sense la corresponsabilitat interterritorial tot l’entramat de les autonomies s’aniria en orris.

També s’ha complert aquests dies el 40è aniversari de l’accident de Txernòbil, l’accident nuclear més important en el món fins a dia d’avui. Tot i el que va representar l’accident i els seus efectes, avui en dia Ucraïna és un dels països amb més energia nuclear, prop del 70% de la seva energia es produeix a les centrals nuclears, per sobre de França, que és qui més energia nuclear produeix a la Unió Europea. Ucraïna tenia la central més gran d’Europa, la de Zaporíjia, avui parada per la guerra, està en zona de control rus que l’ha conquistat en la guerra d’invasió d’Ucraïna. Ucraïna ha reafirmat la seva opció nuclear davant els atacs a infraestructures energètiques que la guerra ha comportat. La discussió sobre l’energia nuclear, tenint en compte que la recerca en el tema ha avançat considerablement, continua oberta a tot Europa i serà important en el futur. Aquest mapa de l’energia nuclear a Ucraïna contrasta amb la situació de les armes nuclears. En el moment de la seva independència, Ucraïna tenia prop de 1.900 caps nuclears, però va signar el 1994 un acord, que avui sembla que ningú recorda, pel qual va entregar les armes nuclears a Rússia a canvi de la garantia de respecte a la seva sobirania, acord que va ser signat per Rússia, EUA i el Regne Unit. El debat està servit, molts ucraïnesos creuen que les coses serien molt diferents si Ucraïna posseís armes nuclears, potser Rússia no s’hauria llençat a l’aventura d’envair Ucraïna.

Que els jueus van patir un extermini a mans del règim nazi de Hitler és un fet. Per això resulta sorprenent que avui ells estiguin portant a terme un extermini dels palestins, haurien de saber que l’ús de la força normalment no condueix a una pau duradora i més si uns són immensament superiors en armament als altres. Però alerta perquè Israel s’està quedant sol amb l’únic suport d’EUA i alguns aliats de Trump i depèn completament de les armes que li proporciona EUA. Això a EUA li està costant un preu molt alt i els símptomes de cansament ja s’estan notant, alguns demòcrates han començat a decantar-se per limitar l’armament que proporcionen els EUA a Israel. Potser Israel s’hauria de replantejar la seva estratègia amb els palestins perquè es pot quedar aïllada.

Els tres exemples demostren dues coses, (1) que les idees i lleis, sigui la universalitat de la sanitat o la defensa del dret internacional enfront de la llei del més fort, no estan mai consolidades, s’han de defensar sempre i (2) que la democràcia privilegia el diàleg, la negociació i els pactes a la confrontació pura i dura que practiquen Trump, Putin, Netanyahu o els aiatol·làs. La democràcia i el dret internacional serveix per mantenir la pau mitjançant acords com el nuclear aconseguit amb Iran per Obama i que ara, després d’una guerra que ha provocat milers de morts i greus problemes econòmics al món (amb un estret d’Ormuz que estava obert i permetia el pas de tot tipus de vaixells abans de la guerra), sembla que satisfaria el mateix Trump.

Subscriu-te per seguir llegint