La terrible sospita

Em va trucar per telèfon el meu amic R. per explicar-me una cosa estranya:

-Tinc la sensació -va dir- que jo no soc jo, sinó una falsificació de mi mateix.

Vaig quedar perplex uns segons abans de convidar-lo a desenvolupar la qüestió.

-Mira -va continuar-, m’he llevat amb una sensació de benestar inhabitual. Després he anat al lavabo i, en veure’m al mirall, he tingut com la revelació que algú o alguna cosa, durant la nit, m’havia raptat deixant entre els llençols una còpia idèntica.

-Ja -em vaig limitar a apuntalar.

-Vaig pensar que la sensació m’abandonaria a la dutxa o durant l’esmorzar, però, lluny d’això, no deixava d’accentuar-se. Afortunadament, la còpia està tan ben feta que ni la meva dona ni els meus fills no ho han notat. Tampoc a la feina ningú no m’ha dit res.

Li vaig exposar que, si realment fos una còpia fraudulenta de si mateix, no m’ho estaria explicant.

-Cap bitllet de banc falsificat -vaig afegir- no va proclamant pertot arreu la seva falsedat. Al contrari, mira d’amagar-la.

-Aquí és on han comès l’error -va replicar-. Soc una falsificació amb consciència de ser-ho. Saps per què?

-Doncs no.

-Perquè han fet una reproducció perfecta per als altres, però no per a mi, que em conec. En general, em llevo amb una lleu neuràlgia que em passa quan em poso dret. Doncs bé, m’ha desaparegut. D’altra banda, acostumo a vestir-me sempre en el mateix ordre i l’últim que em poso, per exemple, són els mitjons. Mai no he trencat aquesta rutina, mai. Avui, en canvi, és el primer que m’he posat.

Em va preguntar si havia d’anar a la policia i li vaig insistir que no fes res. Va romandre en silenci uns instants, com rumiant una sospita. Finalment, va deixar anar de sobte:

-No t’hauran falsificat també a tu?

Li vaig assegurar que no, que estava parlant amb el meu jo autèntic, però després que ens acomiadéssim, en analitzar amb calma algun dels meus actes, em va entrar el dubte.

Subscriu-te per seguir llegint