Tres fotos de la humanitat

Fa només unes setmanes, una amiga em confessava que, de vegades, desitjava que assassinessin al president dels Estats Units. Jo, no. I no és que no li desitgi mal (no soc tan bona persona): el que passa és que crec que, si el matessin, es convertiria en un màrtir i la seva memòria seria glorificada per munions de persones tan curtes de gambals com ell. «El millor que podria passar és que perdés les eleccions, el jutgessin per tots els delictes que ha comès i acabés els seus dies a la presó», vaig dir-li, delectant-me en les meves paraules amb malignitat.

Me n’he recordat molt, d’aquella conversa, aquests dies, després del darrer intent d’assassinar el marit de Melania. Allò de què a la tercera va la vençuda, aquesta vegada, no ha estat cert (per a bé o per a mal, aquí cadascú deu tenir la seva opinió). Si més no, l’atemptat fallit durant el Sopar de Corresponsals de la Casa Blanca ens ha deixat dues escenes memorables que m’han alegrat una mica la setmana. La primera, la dels comensals que van aprofitar el caos del desallotjament de la sala per endur-se un parell d’ampolles a casa. Aquest gest, a més de recordar-nos que els periodistes som uns morts de gana (o de set), ens iguala amb els convidats d’aquella gala luxosa: tots hem rapinyat alguna vegada centres de taula d’un casament. La segona escena per emmarcar és la de l’home que va seguir sopant sense immutar-se mentre la majoria dels seus companys s’havien tirat al terra per protegir-se d’un possible intercanvi de trets. El protagonista de l’escena, Michael Glantz, va dir després que no es volia perdre l’espectacle i que, a més, té problemes d’esquena: «Si m’hagués tirat al terra, no m’hauria pogut aixecar», va dir, amb sentit de l’humor. Geni i figura.

Uns dies abans, i també als Estats Units, una altra imatge que vull destacar: la d’Ajay Haridasse, l’atleta que va caure desplomat quan li faltaven 300 metres per acabar la Marató de Boston. El jove va intentar aixecar-se un parell de vegades, però tornava a caure. Fins que un altre corredor, Aaron Beggs, es va aturar per ajudar-lo a posar-se dempeus, i al cap de pocs segons, un altre atleta, Robson Oliveira, va fer el mateix. Entre els dos van sostenir Haridasse i, els tres enllaçats, van acabar la cursa i van creuar junts la meta. He vist aquestes imatges no-sé-quantes vegades, i sempre em fan plorar. Beggs i Oliveira van sacrificar les seves marques personals per ajudar a un desconegut, però van guanyar alguna cosa molt més gran.

«Sí, però representen un percentatge molt petit de la humanitat. Has vist quants corredors passen pel seu costat sense aturar-se?», em fa tocar de peus a terra la Sandra. Té raó, és clar. Desenes i desenes. Però, si hi penso fredament, tinc la sensació que al meu entorn proper tinc molts més Beggs i Oliveiras que no pas persones que passarien pel costat de Haridasse sense aturar-se. I això, què voleu que us digui, em torna (una mica) la fe en la humanitat.

Subscriu-te per seguir llegint