Una cosa més que una medalla

La ministra Ana Redondo va entregar dilluns la Medalla a la Promoció dels Valors d’Igualtat a Dolores Vázquez amb motiu de la celebració del Dia Internacional de la Visibilitat Lèsbica. Aquesta ciutadana de 73 anys va ser víctima fa 26 anys d’un dels errors judicials més garrafals que es recorden a Espanya, perpetrat després d’un brutal linxament mediàtic. Va ser condemnada per un jurat popular a 15 anys i un dia de presó per l’assassinat de la jove de 19 anys Rocío Wanninkhof, la filla de la seva exparella Alicia Hornos, que va desaparèixer prop de Mijas el 1999 i a qui van trobar apunyalada i amb el cadàver cremat. Vázquez va passar 17 mesos tancada abans de ser alliberada, quan el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia va ordenar repetir el judici, en constatar que la sentència no tenia solidesa i no s’havien aportat proves fefaents contra ella. No va caldre que tornés al banc dels acusats, ja que el 2003 uns indicis trobats a l’escena d’una altra mort violenta, la de la noia de 17 anys Sonia Carabantes, van associar tots dos crims i van assenyalar el veritable autor, el ciutadà britànic Tony King. Exonerada del tot, Dolores Vázquez es va traslladar a Anglaterra per escapar de la pressió social i posteriorment va tornar a la seva Galícia natal, on ara resideix.

«He perdonat, he après a viure i a estimar», va dir Vázquez dilluns. Si d’alguna cosa ha servit l’homenatge que li van retre, va ser per tornar a portar a la palestra, en el temps de nostàlgia tòxica que travessem, la pitjor cara del país que vam ser no fa pas tant. Amb uns mitjans, especialment les televisions, que van trobar la malvada perfecta en aquella lesbiana de posat seriós, professional de situació acomodada, i la van transformar en la dona freda, calculadora i agressiva que necessitaven. La desastrosa instrucció del cas va comprar aquest perfil fals i l’acusada va ser castigada després d’un judici ple d’irregularitats en què es va arribar a escoltar el testimoni d’una vident i d’una psicòloga que va descriure la seva personalitat com la d’una «homosexual reprimida» i maltractadora. El mateix fiscal la va descriure com a «molt pusil·lànime i molt gallega» i va fer preguntes sobre si al llit exercia d’home. A falta d’indicis millors, d’empremtes dactilars o restes biològiques, i tampoc d’un mòbil plausible fora de la gelosia o la mala convivència amb Rocío, se la va condemnar pel seu aspecte i orientació sexual. Preguntat al Congrés per la investigació de la Guàrdia Civil deixada en evidència, l’aleshores ministre de l’Interior Ángel Acebes, la va justificar en el «perfil delinqüencial» de Vázquez. Ni una paraula del fet que s’assignés un risc baix al veritable assassí, criminal múltiple i agressor sexual buscat al seu país, de la presència del qual a Màlaga va alertar la policia britànica.

Està bé la medalla d’Igualtat de Dolores Vázquez, la intimitat de la qual va ser exposada amb morbositat per a escarni públic. Però mai ha rebut una petició de perdó en condicions de l’Estat que va destruir la seva reputació i va torçar-li la vida. Una disculpa dels estaments concrets que li van fallar estrepitosament, policials i judicials. Justícia li va oferir 120.000 euros, una indemnització que ella va rebutjar per insuficient, i ara sobreviu amb una pensió mínima perquè no va poder cotitzar els anys necessaris. Potser el Govern hi hauria de donar un parell de voltes. Segur que els causants de la seva desgràcia gaudeixen de les seves opípares jubilacions calculades en el topall màxim legal.

Subscriu-te per seguir llegint